dimecres, 30 d’agost de 2017

FUSTER, "crític" literari de V. A. Estellés

1.1.  CIUTAT A CAU D’ORELLA (1953)

Resulta difícil d'esbrinar quina és, o què és, la ciutat que passa als versos de Vicent Andrés Estellés. A les geografies duu el nom de Tarragona. Però un nom, ni que siga tan robust, impressionant i feliç com el de Tarragona no és suficient per al cas. O més ben dit: precisament, el nom de Tarragona seria menys suficient que cap altre. La vella, la noble Tarraco, com totes les ciutats velles i nobles, ha sabut aguantar el pes —també noble i vell— de molta literatura, mig lírica mig erudita. Qui, que l'haja llegit, no recordarà aquell poema de Josep Carner, Tarragona un dematí de vent, per exemple, i la seua visió de la Catedral «amb una apoteosi vibrant de polsegueres»? La ciutat de Vicent Andrés, sorpresa en un instant imprevist, sembla desconnectada d'aqueixos precedents literaris; fins i tot —diríem— no s'assembla a la ciutat real, a la mateixa Tarragona. O potser sí que s'hi assembla, però d'una manera més profunda i impensada, d'una manera, en fi, que s'acosta a la identitat: la Tarragona d'Andrés Estellés és Tarragona, és —val a dir-ho tot?—... la Tarragona d'Andrés Estellés. Entenguem-nos: no estic fent cap joc de paraules. El poeta, davant un paisatge, pot copiar-lo o pot interpretar-lo. Pot, encara, fer-hi una cosa més subtil: pot transferir-li la seua il·lusió interior. Aleshores, el paisatge, sense deixar de ser paisatge, pren una substància nova, una consistència ja irreal, o real d'una altra qualitat. Al capdavall, un hom és poeta en la mesura que sap apropiar-se del món i traduir-lo en paraules duradores.     
Vicent Andrés Estellés se'ndugué, de Tarragona a València, l’experiència d'una possessió poètica d'aquesta mena. Ciutat a cau d'orella n'ha estat el fruit. La primera part del llibre es titula Ciutat que s'endevina. El poeta ens hi narra l'acompliment d'alguna cosa pressentida, el procés d'un guany victoriós; això és, en el fons, una història d'amor. I en efecte: la ciutat i l’estimada es confonen en el punt de la coneixença. En el moment d'evocar-ho, l'escenari —que tant pot ser Tarragona com el Somni o la Memòria— és una dimensió secreta de la passió. L'amor, d'una banda, és tràgic per al poeta —«car el desig a l'home estella». Però de l'altra, la ciutat, el paisatge que rodeja la ciutat o l'amor, resta del costat de la serenitat.

Jaus tota estesa entre les brosses,
aigua de cànter al ponent.

La gràcia elemental, senzilla, d'aquest últim vers, ho desvela a bastament. Després, en la segona part del llibre, Ciutat que es veu, l'ull del poeta es lliura ja a la contemplació tranqui-la i clara. Es tracta d'unes quantes visitacions —intercanvis de missatges o compliments— d'Andrés Estellés a alguns monuments tarragonins. L’èmfasi, sempre a punt davant la història i els símbols, és refrenat, dolçament refrenat, pel mot exacte i la imatge dreturera. El vers llisca descalç sobre la pròpia música i vinculat a un clima segur de formes i d'arbres. El tòpic em faria dir que algun fragment d'Andrés Estellés fóra més escaient a una ciutat de prestigi hel·lènic que a la Tarragona romana i medieval.
Però és la tercera part, Ciutat que se sap, la que jo preferesc. El perfil de Tarragona s'ha esvaït definitivament. La ciutat del poeta és, ara, una ciutat a soles, una ciutat qualsevol. L'amor s'ha construït, perfecte, i tot el goig de la plenitud malda per deixar constància de la seua voluntat:

Oh cúmul del ruixim,
oh nuesa de sobte i sense pes,
càtedra candidíssima del bes!

I és que aquest «saber» la ciutat, a què ha arribat Vicent Andrés, s'ha convertit en un saber de quotidianitats, en un sa­ber de les incidències petites de la vida. Per això hi surt l'abril meravellós, la mort, l'infant acabat de nàixer, la mar, el carrer, «el desfici del dissabte»... Aquests poemes tenen un to exultant, quasi clamorós, conseqüència de la professió de fe en la vida, en la Vida amb majúscula que fa el poeta. Perquè encara que hi invoca la Mort, la invocació és feta amb un enteniment optimista, cristià:
Ets l'àngel del Senyor,
Mort.
Et rebem de genolls a l’estança.
Ets Déu mateix a nostra pobra casa,
als nostres pobres dies,
a la tendra lletgesa del nostre cos...

   I en última instància, la mort és un atzar de la vida. Ciutat a cau d’orella ens ofereix, a través de la fina auscultació de Vicent Andrés Estellés, les íntimes fragors del món, d’un món que s'anomena Tarragona o la sang.
           
             «Pont Blau», núm. 19 (Mèxic, maig 1954), ps. 162 i 164.
Joan Fuster (1995): Papers d’exili, Barcelona, Curial Ed., pàgs. 240-241.

1.2. Literatura Catalana Contemporània

El cas de Vicent Andrés Eslellés resulta encara més significatiu. Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent. Ja en el primer llibre català, Ciutat a cau d'orella (1953), sota Ia decoració d'una temàtica «descriptivista», bull una estranya violència moral, gestada o gestionada en el sexe i en el dol, l'un i l'altre reunits, identificats, en una passió truncada. La nit (1956), Donzell amarg (1958), L'amant de tota la vida (1965), Lletres de canvi (1970), i finalment, el 1971, Primera audició, L'inventari clement, Llibre de meravelles i La clau que obri tots els panys, han tret a la superfície, de mica en mica, la gran fúria frustrada,  la «vida» de desig i de dolor, que fa funcionar l'obra d'Estellés. Una alternança, sovint abrupta, entre les formes erudites i matisades de la poesia —les «èglogues», per exemple i no solament les «èglogues»— i el gir col·loquial, càustic o obscé, o de simple senzillesa familiar, crea en els versos, una tensió desconcertant. Mai la mort no ha estat tan àcidament «cantada» —en català, aImenys— com en Lletres de canvi. Ni la misèria humana, amb totes les ganes del cos —la gana del ventre i la del baix ventre, i les altres— com en Llibre de meravelles. I no es tracta d'una exasperació verbal, com és corrent en l'ofici del poeta, sinó de l'exasperació real —i «realista»— de l'ofici de viure. Joan Teixidor ha citat Cesare Pavese, en comentar els últims llibres d'Estellés. «L’ofici de viure», en Estellés, és, com ho era en Pavese, la sorpresa continuada d'un «no poder ser» que, al capdavall «ha de ser». L’experiència de la postguerra hi compta, i molt. Fins i tot en aIIò que tingué d’anècdota.
La irregularitat —diguem-ne cronològica— de les seves publicacions ha impedit a Vicent Andrés Estellés d'exercir el magisteri «local» a què semblava predestinat. Entre els poetes joves —alguns es manifestaren en l'antologia Poetes universitaris valencians 1962—, la seva lliçó encara és poc precisa. Ho serà, en el futur immediat, sobre les promocions que ara s'estrenen.


  Literatura Catalana Contemporània. 1971 (5a ed. 1980), Curial, Barcelona, ps. 358

NOTA.- Per completar -i enriquir- la visió fusteriana del poeta Estellés, cal mirar la INTRODUCCIÓ de Fuster al volum I de l'Obra Completa d'Estellés: Recomane tenebres (1972): "NOTA - PROVISIONAL I IMPROVISADA- SOBRE LA POESIA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS ".
Així com el seu "PARLAMENT EN HOMENTGE A RENAU I ESTELLÉS". [Destinat (sobretot) a valencians].

Fuster: "Parlament en homenatge a Renau i Estellés"

1.1.  Parlament en l’homenatge a Renau i Estellés”. 1978
                                                   [Destinat (sobretot) a valencians, pàgs.129-138]

La passada setmana informàrem als lectors del sopar-homenatge a Josep Renau i Vicent Andrés Estellés, al qual assistiren personalitats de la vida política, cultural i social del País Valencia. Joan Fuster llegí aquella nit els fulls que ara reproduïm.

HOMENATGE A RENAU I ESTELLES
El que digué Joan Fuster

PROU sabeu, els qui poc o molt em coneixeu, que no sóc gens aficionat a parlar en públic. I això de parlar encara és una manera de dir-ho: ja veieu que estic llegint un paper, i un paper redactat a casa, tranquil·lament, amb les precaucions i els càlculs propis de qui té l'ofici d'escriure i sap —o creu saber— el valor de les paraules. Però avui ho faig de bona gana: amb il·lusió i tot. Ens hem reunit ací en un modest, senzill acte de companyia mútua. Tu, Josep Renau, i tu, Vicent Andrés Estellés, naturalment, en sou alguna cosa més que un pretext, perquè volíem manifestar-vos la nostra admiració conjunta i l'alta estima personal que us professem, i aquest és el propòsit bàsic. Ara: les estranyes circumstàncies polítiques que vivim al País Valencià en aquests moments, sobretot a la ciutat de València, suggerien la necessitat urgent d'una primera afirmació col·lectiva, si més no, de la gent vinculada al món de la cultura. Una afirmació col·lectiva enfront del clima d'histèria, d'enganys i de claudicacions que intenten crear "els de sempre". Com és lògic, la plàcida eufòria d'un sopar d'amics no constitueix una rèplica adequada: no és la rèplica que hi cal. De fet, la lluita plantejada, el combat a ventilar, sobrepassa els límits d'uns plantejaments a nivell de "superestructura" que són els que tendim a adoptar quasi automàticament els "intel·lectuals", i dic "intel·lectuals" en el sentit gramscià del terme. Però també és cert que, en la dialèctica quotidiana d'un esforç de "transformació" de la societat, nosaltres hi tenim assignada una funció de revulsiu, de clarificació racional —exactament, racionalista— i d'avantguarda reivindicatòria. Tu, Renau, i tu, Estellés, hi figureu entre els primers. I la cultura que encarneu ¿no demana el qualificatiu, i torne al meu Gramsci, de "nacional-popular"?
   La part d'homenatge estricte, de comentari elogiós a la vostra obra respectiva, la deixe a Tilbert D. Stegmann. Ell sabrà parlar-ne més bé que jo, i ho farà, de més a més, des d'una perspectiva desapassionada i remota. Jo em reserve la glossa des d'un altre cantó: el de la vostra decisió militant, posada de relleu, anecdòticament si es vol, en les últimes setmanes. Tu, Renau, has exposat el teu treball al Madrid oficial: la pre-democràcia vigent s'ha vist obligada a exhibir no solament l'artista" que tu ets, sinó també tot el teu historial de revolucionari. I a tu, Estellés, t'han atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i te l'havies ben guanyat a còpia de poemes increïbles, d'una virulència insòlita i alhora d'una tendresa palpitant. En realitat, no calia res d'això. No calia ni que Renau exposàs a Madrid, ni que Estellés fos premiat a Barcelona. Nosaltres, ací a casa nostra, els valencians, hauríem d'haver-nos-hi avançat: hauríem d'haver instal·lat els noms de Renau i d'Estellés en el lloc eminent que els correspon. Alguns, ho fèiem, com podíem. Els altres, "ells", no. I encara es resisteixen a fer-ho. En les ardoroses i precipitades "defenses de la cultura valenciana" que s'han produït darrerament, ni Renau ni Estellés no hi compten. I tant com no! Hi farien nosa. El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Vicent Andrés Estellés i l'exposició expiatòria que de Josep Renau ha muntat el Ministerio de Cultura, han obtingut en la premsa local un espai miserable de ressonància. Els han silenciat al màxim.
    Però ¿per què ens ha de sorprendre això? Si és la cosa més natural del món! Per a la classe dominant del País Valencià, Renau i l'Estellés són una mena de pústules —això sí, valencianíssimes— que "ells" voldrien extirpar. I precisament els incomoden més perquè són tan "valencians": tan "nacionals-populars". ¿Com collons aqueixa classe dominant podria acceptar un Renau que l'ha combatuda des de la seua adolescència àcrata i, després, des d'uns criteris marxians taxatius? En absolut! ¿I la poesia de l'Estellés? La poesia de l'Estellés és, en el fons, una furiosa denúncia de la merdeta estraperlista-clerical de la llarga Postguerra: de la fam, del sexe sufocat, de l'idioma sotmès a les vexacions més iniqües. Renau va haver d'exiliar-se el 39, i els versos de l’Estellés només han circulat, fins ara mateix, en edicions breus i gairebé clandestines. El poble valencià es veia defraudat de dues de les més insignes aportacions de la seua cultura en el segle XX. No et diré, Renau, que tu ets "l'artista" valencià més important dels nostres dies; no et diré, Estellés, que tu ets un poeta excels. Això ja ho dirà, potser, el professor Stegmann. Però sense vosaltres dos, absents i presents al mateix temps, no s'entendrà, a la curta o a la llarga, aquesta precària vaguetat que és la "cultura valenciana" actual. Algun dia ho explicaran els historiadors pertinents, si són objectius.
    TAMPOC no vull santificar-vos. No heu estat els únics a patir la conspiració agressiva del Franquisme i del pseudo-post-Franquisme d'avui. I del pre-Franquisme, també! Perquè l'episodi ni comença ni acaba amb la peripècia del Generalísimo. Abans de la Guerra d'Espanya, tu te'n recordaràs, Renau, la teua València —t'ho he comentat en un altre lloc— era una combinació de marqués de Sotelo i de Sigfrido Blasco. Després de la guerra famosa, la situació es va fer més frenètica. I ara mateix, amb les mòdiques llibertats que ens atorguen els senyors del consenso, veiem com rebrota la vella ignomínia. Les recents violències de què ha estat víctima el professor Sanchis Guarner, per exemple, bé demostren a quin extrem d'"alienaciò" nacional ha arribat un sector de la societat valenciana. Evidentment, les idees dominants són les idees de la classe dominant: així ho enunciava, exactament, un dels teus clàssics, Renau. Que és també un dels meus clàssics. Els botiguerets de València que l'altre dia es concentraren a la plaça de bous, ¡""els qui ni tan sols eren botiguers però que hi acudiren, ¿què saben de tu, què saben de l'Estellés, què de Sanchis Guarner? Continuen sota la influència fascinant dels "de sempre". Els poderosos fantasmes de la teua joventut, Renau, són encara avui els enemics a envestir. No han canviat massa. Tu saps qui són; nosaltres, també.
    Podríem anomenar-los, globalment, amb la designació prevista: "la burgesia". No és ara l'ocasió de discutir sobre "la burgesia valenciana". De vegades, trobe en les monografies erudites dels nostres historiadors, dels nostres economistes, dels nostres sociòlegs, expressions com "burgesia agrària". Em pregunte si la fórmula és tècnicament adequada. D'una manera bruta i ràpida, estem parlant dels rics. I el ric rural és el "terratinent", i el terratinent, encara avui, al País Valencià, és un tipus, sociològicament parlant, distint del "burgès". Però la societat valenciana, dels  anys 50 i sobretot dels 60 ençà, s'ha industrialitzat. Ja tenim "burgesos" com Déu mana. Els pocs que, dins l'esquema de la classe dominant, apareixien abans del 36, no van assumir la seua condició de "burgesia nacional". Les excepcions, dignes de reconeixement, van ser tan escasses que només podem evocar-les com això: com excepcions. Però la burgesia actual, tardana, al País Valencià, ja no podria ser la "burgesia nacional" de les definicions marxistes. S'ha convertit en "burgesia antinacional". Hi ha, novament, excepcions; però fan la impressió de ser perplexes, cagadubtes, avares. Són els altres, la "burgesia antinacional", els qui manen i paguen. I la incidència de les multinacionals no serà gens favorable a qualsevol proposta "nacional-popular". Ben al contrari.
    HISTÒRICAMENT, la burgesia valenciana hauria d'haver encapçalat el "nacionalisme", si algun nacionalisme era factible al País Valencià. Fa cent anys, aproximadament. Però aquella falsa burgesia valenciana ni tan sols va donar suport a una coseta tan trista com eren els Jocs Florals. I ara, davant aquesta dimissió cronològica, la bandera de la reivindicació nacional passa a mans de les "classes populars". No solament del proletariat: de tot allò que Gramsci —i perdoneu-me la reiteració— solia designar amb el terme "classes populars". Però les nostres classes populars, si han de ser el que cal que siguen, han d'alliberar-se de la hipoteca permanent dels prejudicis espanyolistes, inculcats en l'escola de la classe dominant, en els diaris de la classe dominant, en les ràdios de la classe dominant. Tenim un poble magnífic, però manipulat. Quan en la plaça de bous cridaven "volem valencià!" hi havia una novetat positiva. En reclamar el "valencià" contra un "català" no explicat confusament distorsionat, l'incident era ridícul; però si de veres "volien valencià" enfront del castellà imperial, el saldo de la festa anticatalanista seria admirable. Seria finalment catalanista. I jo crec que ho serà.
    I ja que m'ha vingut rodolat això tan emprenyador del "catalanisme", voldria aprofitar l'ocasió per donar-vos les primícies d'una notícia curiosa. Si ara jo dic que l'Estellés és un dels grans poetes vius dels Països Catalans, o que Renau és l'únic "artista" autènticament revolucionari dels Països Catalans, tots pensareu: ¿i què ha de dir Fuster? Països Catalans!"... Molt abans que a Barcelona ningú gosàs parlar dels "països catalans", o siga de la unitat nacional de Catalunya, del País Valencià de les Illes amb aquest nom, ja ho feia un senyor de Catarroja, don Benvingut Oliver, que ni era tan sols valencianista i que mai no va escriure, que jo sàpia, una ratlla original en vernacle. Això data del 1876, pel cap baix. Un dia o altre publicaré els detalls de la qüestió. Deixem-ho córrer... Avui mateix, els pocs, ai!, que parlem de "Països Catalans" som, sobretot, valencians i mallorquins: alguns valencians i alguns mallorquins, si voleu. I menys, molt menys, des de Barcelona. La Barcelona absorbent i centralista no existeix. Barcelona se'n fot del País Valencià quasi tant com Madrid. O més, per desgràcia. I el problema nostre és que hem de continuar sent valencians, tant si des de Barcelona no ens ajuden a ser-ho com si des de Madrid pretenen que no ho siguem. I això ho hem de fer nosaltres: nosaltres sols. El poble. Tu, Renau, tu, Estellés, i tots els que ací ens hem autoconvocat i tots els qui no han pogut venir-hi. La "personalitat valenciana", tan airejada últimament, som nosaltres: nosaltres i no ells. Tu, Renau, tu, Estellés, i tu, Sanchis Guarner. I tots els altres.
    De tota manera, el problema és més profund. Amb l'excusa de la llengua, d'un tros de percalina blava, de si Ausias Marc, de La Safor, és o no un poeta català, hi ha, latent, el perill d'un neofeixisme armat i provocador. Sense aquestes excuses, és clar, la ràbia ultra s'hauria desencadenat igualment. Que ningú no s'enganye. El feixisme local vol justificar-se amb uns presumptes motius d'exasperació particularistes; però, si aquestes qüestions a què em referesc no fossen conflictives entre nosaltres, se n'haurien inventat unes de diferents. Perquè el problema és d'ací i de tot arreu d'allò que Pere Quart anomenava "La Sagrada Àrea del Dòlar". Ells són "ells". Els de sempre. I ja ho han demostrat, arrossegant la innocència del veïnat a través d'una demagògia truculenta i encegadora. Potser no ens n'adonem, i les conseqüències d'uns incidents trivials en si corren el perill de degradar-se fins al punt d'anar deteriorant, i no lentament, alguns dels guanys més clars que havíem aconseguit en els temps sinistres de la Dictadura, en la tasca sostinguda i perseguida de l'oposició democràtica. Jo no sóc massa pessimista, ja ho he dit. Però convé que no ens adormim en unes confiances "resistents" o "testimonials", les quals, ara com ara, podrien semblar una retirada. Pensem que "ells", malgrat tot, no són sinó una minoria i que el País Valencià s'estén molt, molt més enllà del Camí de Trànsits. Contra la maniobra enterbolidora i violenta, contra l'irracionalisme sistemàtic i fomentat, contra la tergiversació de la identitat nacional dels valencians, tots plegats hauríem de fer alguna cosa: els erudits i els artistes plàstics, els músics i els poetes, els científics i els actors, els  arquitectes i els periodistes, els filòsofs i els cantants... No sé què podria ser. En qualsevol cas, la nostra passivitat esdevindria una estafa al poble. I aleshores sí que podrien dir-nos "traïdors" amb raó.
    SIGA com siga, tu, Renau, i tu, Estellés, sou, per a nosaltres, avui, uns emblemes immediats. I m'agrada ser jo qui ho proclame. Hem procurat, en organitzar aquest sopar, que no hi hagués interferències de partits ni de representacions oficials. Els partits, els vostres, segons tinc entès, sembla que ja us preparen la festa corresponent: no poden deixar de fer-ho. Quant al Consell Pre-Autonòmic del País Valencià... Entre els comensals hi ha un parell de consellers i un pròxim conseller... Però no sé si el Consell, en corporació o com a corporació, s'atreviria a prestar-vos l'atenció deguda: és possible que tu, Renau, els resultasses excessivament "roig", i tu, Estellés, excessivament "catalanista",  o tots dos, a la vegada, excessivament "rojos" i "catalanistes". Tant se val, i ja s'ho apanyaran. Açò d'aquesta nit havia de quedar tot entre amics: entre amigues i amics, com insistia Renau que fos. I entre valencians que sabem el que som. Si no tots, la majoria dels ací presents som valencians que, com Renau i l'Estellés, confiem en l'opció que ells comparteixen: una opció alliberadora, política, nacional i de classe. Si això és una utopia, no ho sé: en tot cas, sempre serà un programa vàlid i obert. Un programa que ens vindrà expressat amb un fotomuntatge o amb uns versos. I que serà una esperança incitant a mantenir-nos units per la llibertat. La llibertat és el que ens han negat sempre, i el que no deixen de negar-nos encara. Hi ha tantes maneres de negar-nos-la! Tots les coneixeu tan bé com jo, perquè tots les hem sofertes i les sofrim. I no a nosaltres, especialment: al nostre poble, al qual li han segrestat la història, li estan extorsionant la llengua, li han ocultat la seua cultura pròpia, l'han emparedat entre interessos econòmics forasters, l'han abandonat eternament a les decisions del govern central, l'han vençut i l'han escarnit en els seus intents de revolta heroica, tracten de sotmetre'l a la trampa electoral...
    I perdoneu-me, tu, Renau, i tu, Estellés, si he divagat una mica a costa dels vostres noms. Però, en vosaltres veig l'angoixa no callada, rebel, del nostre poble. I jo, com vosaltres, sóc poble amb el poble.
Salut

Amb l'excusa de la llengua, d’un tros de percalina
blava... hi ha el perill d'un neofeixisme armat provocador.
                                   
                                                               Valencia Semanal, núm. 29, 25-VI/2-VII, 1978
                           [J. Fuster (1979): Destinat (sobretot) a valencians, pàgs.129-138]


==============================================================================