dimecres, 6 d’octubre de 2010

Joan Fuster, un amic de les arts (I)

Joan Fuster, un amic de les arts [I]


Dijous dia 30 de setembre, es recomanava al Quadern de El País-València, un llibre titulat Sobre el descrèdit de la modernitat. «Aquest volum recull les intervencions que, l’abril de 2005, es van produir en un cicle que coincidia amb la documenta dedicada al 50é aniversari de la publicació de l’assaig El descrèdit de la realitat, un llibre amb què Joan Fuster va indagar temes com l’art, la modernitat i la seua contradictòria relació amb el realisme. J. Iborra, J.A. Carrascoa, X. Antich, J. Borja, Isidre Crespo, Aina Moll i D. Balaguer hi aporten les seues reflexions».

Tot seguit en teniu un tast del meu treball, titulat «Joan Fuster, un amic de les arts»

[...]
I anem cap a la conclusió final. Creiem que hem deixat ben raonat el títol d’aquest paper i ben provades també les constants manifestacions de l’amistat de Joan Fuster amb les arts, de moltes i variades maneres; més encara, que l’assagista de Sueca era un home d’art: la seua proximitat i la seua dedicació a aquest món ho palesen a bastament. Només hi caldria, per completar la faena, aportar alguna notícia de les tantes reflexions que, tot al llarg de la seua vida d’escriptor professional, deixà anar l’assagista de Sueca sobre aquest camp de l’activitat humana: els més de dos-cents articles que hi va produir.
Abans, però, voldríem remarcar el fet que El descrèdit de la realitat anava “renovant-se” gairebé en cada successiva edició. Fuster hi adheria uns “afegits” que eren mostra de la continua represa del tema per part del seu autor. Ara un pròleg a l’edició en castellà, ara una presentació dins les Obres Completes, i després uns articles que ja havia publicat en premsa. Això sense oblidar la reiterada presència del tema a les pàgines dels seus diaris (1965 i 1969). Ací en teniu un breu resum, tot indicant-ne entre parèntesis l’any de les entrades: L'alegria de Mozart, Entre Miquel Angel i Kandinski (1952), Sobre l'oci, Més sobre l'oci, Música de Stravinski, Sobre pintura (1953), Sobre poesia [la compara amb la pintura], Retorn de Compostel•la [el romànic gallec] (1954), Art de falsificar art ( 1955), Classes de música (1956), La tristesa, invenció romàntica [Mozart] (1957), Canvi de cultura, Art «avançat» (1958), Gesualdo di Venosa, Més sobre música (1960), Riba i Gaudí, Les salsitxes i el giradiscos, L’«Eroica» [Beethoven] (1963). El preciós assaig fusterià sobre l’art no era, doncs, “un fet aïllat”. La llarga sèrie d’articles al respecte, de què donem un breu report, en seria el darrer testimoni. Les plataformes periodístiques, aquelles en què acostumava a publicar: Verbo. Cuadernos Literarios, La Nostra Revista, Levante, Jornada, Destino, El Correo Catalán, Serra d’Or, La Vanguardia Espanyola, Tele/eXprés, Jano, El Món, Qué y Dónde, Diario de Valencia, Noticias al día. Mireu-ne la varietat i el nombre de temes:

a. Sobre l’art en general: 51 articles. S’hi assaja Fuster sobre la crítica artística —Eugeni d’Ors, el valencià Alfons Roig—, les teories artístiques, les diverses concepcions històriques de la bellesa, l’art nou, les manifestacions verbals dels artistes; art, ofici i treball; art i natura, paraula i imatge, la civilització audiovisual, la diferent “preparació” del consumidor segons les diverses arts, minories i masses en el consum de l’art, els professionals i els turistes, el mal en l’art, les distàncies entres les diverses creacions estètiques, els mecenes, el paper dels museus, l’Església i l’art sacre, les imatges i la història, els robatoris d’art i la conservació del patrimoni, les exposicions i la seua funció social, art i propietat, els grans homes —Goethe, Voltaire, Picasso, Casals, El Vinci, Shakespeare...—, els invents i l’art.

b. Amb la pintura com a tema central: 55 articles. Hi passa revista a motius com aquests: pintors concrets (Picasso, Miró, El Bosco, Rafael, Brotat, Goya, Tizziano, Tàpies...), el nu i la bellesa —i la moral—, l’abstractisme, art i realitat, els museus i la seua representativitat, el punt de vista del consumidor, la capacitat d’expressió i la comunicació, les avantguardes i el seu paper de motors de l’evolució en art, les relacions entre la pintura i la literatura, el pompier i el naïf, quadres determinats (La Gioconda —i el seu somriure—, Les demoiselles d’Avignon... ), la voluntat d’estil, el retrat, l’hiperrealisme, l’art i la vida, el muralisme, la superstició cultural, la pintura com a hobby, els pòsters...

c. Al voltant d’aspectes relacionats amb la música: 62 articles . Hi reflexiona l’assagista valencià sobre la “invasió” musical, músics determinats (Mozart —la seua preferència—, Bach, Beethoven, Concha Piquer...), la Nova Cançó i els seus avatars, la “consubstancialitat” de la música amb la vida, l’alta conveniència de la música en l’educació regular, les relacions entre la música i les altres manifestacions artístiques, l’òpera —i els seus clàssics— i les operetes —“Jesucristo Superestar”—, els balls populars, l’experimentalisme artístic, les noves “recepcions” musicals —ràdio, giradiscos, cinema— i el consum en directe, la democratització de l’art, els patrioterismes musicals, la musicoteràpia, els literats i les seus propensions musicals, la significació històrica del piano, la música sacra, el ballet, la quotidiana “companyia” de la música, les músiques noves i les velles (“Els músics, els millors oradors del futur”...), les cançons i les seus lletres, la necessitat d’una antologia de la “nostra” música, el rock i la seua “rebel•lia”, la música com a art col•lectiu, el folklore, el jazz, el cuplé, els himnes, el Misteri d’Elx...

d. De tema “arquitectònic”: 3 articles. Els monuments públics i la seua conservació, el patrimoni artístic, l’urbanisme i l’art.

e. Sobre l’escultura: 4 articles. Dos dedicats al seu amic i compatriota Alfaro, un sobre el pas del temps en l’art, i un altre sobre escultors “taurins” (M. Benlliure, M. Hugué).

Tantes i tantes mostres d’un fet innegable: Joan Fuster era no només un “amic de les arts”, sinó que era “un home d’art”.

Joan Fuster, home de música (II)

Joan Fuster: Aforismes sobre l’ART MUSICAL

1. El pitjor Wagner és que inevitablement ens sembla un mentider.
2. “L’alegria de Mozart —si és que és alegria,cosa que dubto— fa l’efecte d’una alegria professional. Com la de l’actor que ha de riure en escena perquè així ho demana l’obra.”
3. El mal de Wagner és que, inevitablement, ens sembla un mentider.
4. LITERATURA DIRIGIDA.- Puix que «no es pot impedir que un ocell cante», resulta aconsellable d’ensenyar-li solfa.
5. El dia que vaig sentir la música del Ça ira vaig perdre el poc de respecte que em quedava per la Revolució francesa. D’això només es podia derivar que el torn de partits i la secularització dels cementeris.
6. Unamuno, quin home més poc sensual! Mai no va saber trobar gust a la Música, ni a la Mar, ni a la Litúrgia...
7. CHOPIN.- O felix culpa!
8. En el fons de tota música de Strawinski hi ha una granota que pateix.
9. Avui, com sempre, la llengua s’interjecciona sota pressions musicals.
10. El poeta parla –o canta- perquè els altres homes l’entenguen; però justament perquè l’entenguen, perquè li entenguen allò tan dur de transferir que és la melodia secreta del seu somni, ha d’arrancar als mots un dring o una accepció que aspiren a ser-ne paral•lels.
11. Desenganyeu-vos, amics assistents als concerts: la música –tota música, de Palestrina, de Bach o Amstrong o Stravinski- és per a dansar-la o per a cantar-la.
12. Un amor sense decepcions no seria amor; seria, ¿què sé jo?, confitura o música de Bach.
13. La gran superioritat de Mozart radica en el fet de ser encara un músic italià.
14. La música de Vivaldi és pura conversació.
15. Liszt: un orador sagrat.
16. Els dos més grans poetes de llengua espanyola, en el segle XX, són americans: l’un, naturalment, Pablo Neruda; l’altre, aquell senyor, no recorde ara com li diuen –un cognom italià, em sembla-, que escrivia les lletres per als tangos de Carlos Gardel.
17. Mai no he pogut sentir els cors finals de la Novena Simfonia com si, fossen música, sinó com allò que realment són, vull dir, un himne. Ara: no estic gaire segur que m'haja semblat mai un himne a l’alegria –més aviat, a alguna altra cosa, no sé què, però més noble.
18. Hi ha pianos enervants: el de Debussy, posem per cas.
19. El clavecí de Rameau té mal de queixals.
20. La veritat és que el jazz, amb els seus succedanis i els seus derivats, ha acabat per fer-nos a tots una mica mulatos.
21. Músic, allò que se’n diu músic, músic de raça, ho és Mozart, ho és Chopin, ho són Ravel, i Corelli, i Txaikovski, i Telemann, i Vivaldi, i el mateix Mendelssohn: però no Bach, ni Beethoven, ni Wagner, ni Debussy, ni Stravinski.
22. TEMA D’ESTÈTICA MUSICAL.- Esbrinar si el bemoll és tan expressiu de dolor com assegurava Schopenhauer, o si, al contrari, no expressa, més que el dolor, la gana de menjar o l’imperatiu categòric.
23. No sé per què, però el concert per a violí de Mendelsshon em fa pensar en Shelley.
24. FRANÇA.- En realitat, la Marsellesa ja no és sinó l’afrodisíac habitual de monsieur Chauvin.
25. La història d’Itàlia és una òpera preciosa: quins tenors!, quina tramoia!, quines escenes!, i aquells cors!
26. Sembla estrany que l’home haja tardat tant a inventar els museus, les grans butaques confortables, el tango, la sociologia, les vacances –i tantes altres coses que no tenen res a veure amb el progrés de la ciència. Potser és que no som uns animals tan intel•ligents com volem fer-nos creure.
27. Resulta incomprensible que, cantant la Carmagnole i el Ça ira, els francesos del 93 poguessen haver fet una revolució: semblen més aviat tonades de Pasqua de taverna rural. ¿O potser no és «le ton qui fait la chanson»?
28. «Piangerò la sorte mia...» Però en vers o amb música d’òpera.
29. Podeu comprovar-ho: l’al•legro del concert número 1, opus 12, per a violí i orquestra, de Vivaldi, admet de ser ballat amb els passos del fox.
30. El violoncel té veu de sagristà –si més no, de cabiscol.
31. La música dodecafònica és excessivament peluda.
32. El xim-xim dels músics del XVII i del XVIII té un avantatge: és sedant. Com la simetria.
33. Qualsevol soroll premeditat, ja pot considerar-se que és música.
34. La monotonia també té el seu encant, i de més a més, és respectable.
35. Un violí ben tocat, un barbitúric, una dosi d’alcohol...
36. Frederic el Gran, si més no, tenia sobre Hitler o De Gaulle el mèrit de saber compondre música.
37. La sardana és «republicana» i «federal», com apuntava Eugeni d’Ors. I potser per això està en decadència.
38. ETNOGRAFIA I FOLKLORE.- A l’home, li feia feredat el silenci, i s’enginyà el tambor. Després, amb el tambor, organitzà guerres i danses.
39. Sense himnes, sense banderes, sense visques.
40. La música és una conspiració contra el silenci, siga Bach, siga el rock. Però, ¿ha existit mai el silenci?
41. Hi ha qui es pensa que Déu Nostre senyor s’entretingué modelant els dits d’Adam a fi que, passats els segles, Mozart pogués tocar el piano.
42. Per què no imaginar-nos una aranya que canta allò de Che faro senza Euridice?

Joan Fuster, home de música (I)

JOAN FUSTER, UN PENSADOR AMB BONA ORELLA
Mentre lliges, pots escoltar Maremar

«Hi ha qui es pensa que Déu Nostre senyor s’entretingué modelant els dits d’Adam a fi que, passats els segles, Mozart pogués tocar el piano.»

Així sona una de tantes melodies aforístiques en boca de Joan Fuster. I en va fer unes quantes. I qui diu aforismes, diu tota una munió de textos —148 en tinc constatats, de moment, i això que en compte com a un tots els aforismes sobre el tema (42, per ara)—, des d’entrades als seus diaris, a articles en revistes i, sobretot, en periòdics. I ja en van 235 pàgines. I alguns es pensaven que Fuster només vivia l’art a través de la pintura. Qui vulga veure-hi un tast, que repasse El descrèdit de la realitat: hi trobarà unes quantes petges ben sonores.
De bon començament, és a dir, ja en la seua jove experiència artística, en formava part important l’art dels sons. El seu amic més íntim d’aquesta etapa, José Albí , ens ho deixa ben clar:

«Nos atraía de un modo especial el cine. Y la música. Aunque era tan difícil escuchar en Sueca, y durante aquellos años, música seria. Revivo el recuerdo de una noche… La Rapsodia de Liszt, húngara, número 2, fue su primer amigo. Quiero decir, nuestro primer amigo.»

En molts moments va confessar aquesta “debilitat”, posem per cas en una entrevista de tantes :

«La música m’acompanya moltíssim, sempre he estat un gran aficionat a la música, fins que no he pogut comprar-me discos i coses d’aquestes, ni un bon trasto d’aquells, un tocadiscos d’aquells, d’una certa viabilitat acústica, ¿no?, amb normalitat; en fi, m’apanyava com podia; tinc la meua discoteca... »

I no només, òbviament, un aficionat consumidor. Aquesta és la novetat del nostre treball en projecte, ja ben avançat. L’escriptor de Sueca va pensar la música, s’hi va assajar. Van ser moltíssimes les tecles que en va tocar, i en diversos tons i formes. Des de «l’òpera» del Misteri d’Elx —«puix que d’una veritable òpera es tracta»—, Fuster dixit, fins als problemes que planteja la inclusió de sorolls en una peça formalment «musical»; no els sorolls que «torben l’encís i la unció de l'auditori» —com deia ell, en parlar dels tipus d’audició . No, hi parla dels sorolls pròpiament dits, amb motiu de l’òpera de Luigi Nono estrenada el 1966: Ricorda cosa... Tant que aprofita l’ocasió i gosa proposar una nova definició de música, aforística, ves per on: «Qualsevol soroll premeditat, ja pot considerar-se que és música».
Tant la música popular —o una varietat com la Nova Cançó, on es va allargar en les seues anàlisis—, com la culta; per igual els músics de tota la vida com els més moderns. Tant el cant gregorià, l’òpera, les sonates, com el Ball de Torrent i, per descomptat les bandes de música. D’autors, hi passen per davant des del més citat, Mozart, fins el qualificat per ell mateix com «el nostre Bach», Joan Baptista Cabanilles; pel mig una bona banda de músics valencians —i no només Raimon i companyia—, a més dels noms consagrats: Vivaldi, Bach, Pergolèse, Boccherini (els barrocs eren els més “seus”). La seua mirada s’hi ha posat i ausades que n’ha dit, de coses. Fins i tot el seu poder de conscienciació nacionalista. A més, naturalment, de tants valors culturals —i psicològics— com hi troba. Un detallet que val més que no sembla: denuncia la sordera —amusios, els diu— de la pràctica totalitat dels literats espanyols, llevat del poeta Joan Maragall, «que sabia tocar el piano»; amb tot el que això puga significar.
Fins i tot proposà, des de la música, l’ideal de conversa:

«M’atreviria a suggerir un paral•lel ideal, per al cas, pres del repertori de les formes musicals. Entre aquestes, n’hi ha unes que, al meu entendre, “encarnen” en el seu terreny la perfecta i equilibrada fórmula de la conversa, tant pel que fa al nombre dels instruments que hi participen, com per la manera amb què aquests es conjuguen.»

Com a primera notícia de les nostres troballes, ací en teniu unes conclusions, parcials i provisionals:

1. La germanor de les arts: El descrèdit de la realitat, articles, amistats, sa casa...
2. L’existència de dues classes de música: La música —Bach, Haendel, Beethoven, Wagner, i els russos... compositors emfàtics i estupefactors. La música deliciosa, que demana virtuts més subtils i menys genials, i no pot oferir tanta producció —italians del XVII i del XVIII (Vivaldi o Galuppi...), Mozart de vegades, les cançons de Schumann, Chopin..., prou de Debussy, Ravel...
3. El significat de la música, la relació música-lletra...
4. La música, companya —en el sentit més ple— de la vida
5. La igual, o superior, dignitat de la música respecte de la resta de les arts.
6. Valor cultural de la música [polèmica amb Pío Baroja]
7. La “invasió” actual de la música a tot arreu.
8. «Experimentar» en art, una necessitat.
9. Maragall, l’únic escriptor català modern que «visqué» culturalment la música. «Aquesta “amúsia” general ens proporciona la mesura d’una òbvia precarietat intel•lectual —¡i social!»
10. Si desaparegueren de les falles els músics de poble..., algu¬na cosa hauran perdut.
11. ¿Ens és lícit de «parlar» de música? Vull dir «parlar-ne» amb paraules... Si [el crític] no l’ha sentida, si no l'ha vista, ¿arribarà a fer-se’n càrrec per les paraules del crític?
12. La música ha de ser sentida amb molta circumspecció i amb molta aplicació. Les ingerències de la vida corrent en l’àmbit sacrosant de l’expectació musical tenen un escandalós aire sacríleg. El lliurament devot hi és preceptiu... La manera més adequada d’escoltar música: l’orella i l’esperit atents.

Ell, a sa casa de Sueca, sempre en gaudia...

«Yo no tengo una discoteca demasiado abundante, pero puedo permitirme el lujo de escoger un Adam de Halle, un Francesco Durante, un Telemann, un Mi¬chel-Richard Delalande, un Orlandus Lassus, sin contar con el repertorio maquinal de los “clásicos”, de Bach a Chopin, de Mozart a Wagner, o lo más entretenido de los “contemporáneos”, de Ravel a Britten, de Strawinski a Schömberg.»

Isidre Crespo. RIOLA, 30 d’abril de 2010
* Publicat NOTÍCIES MUSICALS. BUTLLETÍ DE LA UNIÓ MUSICAL L’HORTA DE SANT MARCEL·LÍ • IIIª ÈPOCA • NÚM. 32 • JUNY 2008

Professors sospitosos

Professors sospitosos?

Vull deixar damunt la taula unes breus reflexions que, als dies que corren, em couen l’esperit. Vull dir que em considere un professor normal, és a dir, que ensenye a les meues classes el que m’ensenyaren a la Universitat, com fan normalment els considerats professors normals. Que també he passat pels processos habituals de selecció d’ensenyants: estudis universitaris, formació permanent, oposicions vàries; com si fóra un professor normal. Estudis universitaris i oposicions, no cal dir-ho, amb programes i temaris aprovats per les autoritats competents –la Universitat i la Conselleria d’Educació-, com és normal en aquests casos.
Però, malgrat tanta normalitat, alguna cosa estranya, deu haver-hi que ignore, perquè és el cas que les Corts Valencianes, en votació normal -a proposta d’Iniciativa de Progreso, i amb els vots d’UV i els del PP- acaben d’aprovar que «el Consell, amb la major urgència, prenga les disposicions pertinents en matèria d’instrucció escolar, tendents a verificar si alguns professors estan vulnerant deliberadament la legislació en matèria d’ensenyament de la llengua i la cultura valencianes.»
Jo m’acuse públicament de ser un professor normal. Mireu: en la Universitat m’ensenyaren que la nostra llengua, el Valencià, és una varietat de la Llengua Catalana —cosa que, per cert, també he llegit al Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua—; en els temaris de les dues oposicions –conformes a lleis vigents- que he superat, hi havia escriptors de les Illes Balears, de Catalunya i del País Valencià. I, si ho voleu un poc més fortet, pareu l’orella: en l’acord de pacte lingüístic, que tinc entés que no fa molt han aprovat les mateixes Corts Valencianes, s’hi afirma que «el valencià forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia».
Hauré fet algun desacato? És que, a més —ara que me’n recorde— el Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, en sentència del 21 d’abril de 1997, afirma que «la lengua propia de la Comunidad Valenciana podrá ser denominada también, en el àmbito universitario, lengua catalana». Que tal volta, el que puc dir com a universitari no ho puc afirmar com a professor? Ai, aquest deu ser el pecat que em converteix en un professor sospitós, com els altres professors de valencià, —pobrets!—, que necessiten ser inspeccionats perquè «estan vulnerant deliberadament la legislació en matèria d’ensenyament de la llengua i la cultura valencianes».
Ai, quina llàstima que el mestre Galileu haja estat tan tardanament exculpat de les seues desviacions. Serà qüestió de dir-li a la nostra inspecció educativa que s’afanye, no siga cas que —com en el del Sr. Galilei—, després de ser reprovat, em siga tardanament reconegut el dret a la llibertat d’expressió i de càtedra, propis tots dos del meu ofici.

Isidre Crespo i Redondo, professor de Valencià.
Levante. València. 28 d’octubre de 1998

J. L. Bausset, centenari fidel

Felicitats, sr. Bausset

Sr. Bausset: Ara ens toca a nosaltres dir en veu alta tot el que ens demana el cor, i el seny, en aquests casos. Ai, si encara hi haguera el seu amic Fuster! Com celebrarien aquest venturós centenari; el de vosté, naturalment. Llegint i rellegint la vostra correspondència, i les coses que heu dit l´un de l´altre, n´hi ha prou per continuar proclamant que paga la pena estimar aquest país nostre, de Salses a Guardamar.
Ha de saber, i acceptar, sr. Bausset -ja sabem de la seua modèstia!-, que molts ens n’alegrem: Sí, la seua exitosa i exemplar vida ens guiarà per molt de temps; sobretot, ara que «ells» fan tot el que poden per esborrar el nostre País Valencià del mapa. Sort de nosaltres, que tenim a la Ribera de Xúquer, a l´Alcúdia, una veu clara i decidida contra els enemics del País, dels nostres «països». Isidre Crespo. Riola

Levante-EMV. 14-8-2010

Més que música

MÉS QUE MÚSICA

«La música en les seues múltiples formes i manifestacions és una de les arts més conreades entre els valencians. Forma part de la seua cultura i és una de les arts que més la identifica com a poble. La complexitat, multiplicitat i densitat del fenomen musical a la nostra terra exigeix i postula una llei valenciana de la música que fomente, coordine, impulse i desenvolupe aquesta rica realitat des d'una política global i integradora.»
Sí, així de solemnement ho proclama la Llei Valenciana de la Música (maig de 1998). Potser és aquest un bon moment per a llegir-s’ho dues vegades; és molt el que s’hi afirma. I, tanmateix, a dia d’avui, la gent de les nostres bandes de música es troben en un mal pas. No de prestigi —reconegut, per cert—; tampoc de professionalitat —ben guanyada, també—; però sí de reconeixement institucional. Tant que les 525 Societats Musicals valencianes, amb els seus més de 200.000 socis i 40.000 músics (el 50% del total espanyol), representades des de fa més de 40 anys per la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), han hagut d’alçar la veu, millor el to. Per això, demanen l’adhesió al seu MANIFEST (València, 6 de març de 2010), perquè societats i persones del País insten a les institucions públiques que complisquen amb el que disposa la Llei Valenciana de la Música, amb els acords signats amb la FSMCV, a fi que puguen garantir el futur d'un patrimoni que entenen com universal.
«La MÚSICA, al País Valencià, és una expressió artística que va molt més enllà de ser una manifestació merament cultural i festiva. És, a més, la forma que té aquest poble de relacionar-se amb el seu entorn i amb els seus semblants, de formar-se i de créixer. El seu màxim exponent són les Societats Musicals, amb les seues escoles de música, bandes, orquestres, cors i grups instrumentals de tot tipus, entitats que han contribuït a conservar el nostre patrimoni cultural i musical i han articulat la nostra estructura territorial i social, enfortint la nostra identitat, per ser la música una de les arts més arrelades i un dels trets essencials de la idiosincràsia del Poble Valencià... Més que Música.»
Un fenomen social d’aquesta magnitud no pot ser tractat en termes de situació d’economia en crisi; amb les coses de menjar no s’hi juga. O és que políticament han començat a ser molestes? Clar, si ells no només saben fer silenci, sinó també música, deu ser que alguns del poder volen canviar-ne la partitura.
«El fenomen "bandístic" prové del segle XIX. Un músic que vivia del poble i per al poble era qui tenia a les seues mans la part cultural-musical dels ciudadans i a les seues mans estava l’abundància i la dignitat de les manifestacions cul¬turals que, al mateix temps, podrien proporcionar-li una considera¬ció moral i material entre els altres ciutadans». Tal vegada convinga que els ciutadans ens mirem els nostre músics com alguna cosa més que els que solemnitzen les festes i omplin les vies públiques de sons harmonitzats. «Ja sabeu —en deia Joan Fuster— el que són: una corporació de benemèrits camperols empenyats a interpretar partitures simfòniques amb instruments poc adequats a tal fi. Encara que pensem que el seu origen no siga la melomania —l’amor pur per la música—, sinó més bé un intent d’omplir profitosament un temps robat al descans o a la diversió, no hi cap dubte que els nostres “bandistes” són uns admirables aficionats a la música...» I, en més d’un cas, d’ells sorgeixen admirables individualitats. Tot això sense deixar de banda la seua indiscutible col•laboració en l’educació dels gustos artístics dels seus paisans.
Més que música, i tant! Si algú en vol saber més —i us ben assegure que n’hi ha per saber-ne—, que visite les pàgines de Da capo, mestre (Josep Sanz Biosca. L’Eixam, 2000); els de Canal 9, s’hi assemblen, però es queden curts. Encara la tele —i més aquesta que ens toca patir— no pot substituir una bona novel•la. Vinga, que sone la música; i els silencis, al seu temps.
Isidre Crespo. Riola, juliol 2010