dimarts, 24 de maig de 2011

PARLAMENT DE JOAN FUSTER (Fac. d’ ECONÒMIQUES, 1976)

Tots vosaltres, doctor Vicent Peset, professors, amics, haureu d’excusar-me si la meua presència en el present acte no correspon dignament a la intenció dels organitzadors ni als mèrits del destinatari. Per temperament i per ofici sóc una persona ben poc “acadèmica”, i em trobe una mica desplaçat en aquestes circumstàncies, que, ja ho sé, no són estricta cerimònia convencional, perquè un homenatge a Vicent Peset ara i ací no podria ser-ho, però que tampoc no deixen de tenir un punt de significació – diguem-ho així- condecorativa. Tanmateix, quan m’han demanat la col·laboració, hi he consentit de seguida. Per diverses raons. La primera, ben personal, en venia donada per l’amistat i per l’admiració: l’home i l’obra, en el doctor Peset, tenen per a mi un alt valor d’exemplaritat civil i intel·lectual, i des de fa molts anys n’estic convençut. Aixó, més que obligar-me, m’incita a una afirmació de gratitud. I hi havia més motius, d’una altra índole. Crec que calia participar, des de fora de la Universitat, en una manifestació com aquesta, d’avui, que, vulguem o no, estableix el començament d’una reconciliació entre la Universitat i el poble.

L’elogi de Vicent Peset és fàcil de fer. Els seus dos últims llibres, voluminosos, Gregori Mayans i la cultura de la Il·lustració, publicat el 1.975, i l’epistolari Mayans y los médicos, que el 1972 edità l’Ajuntament d’Oliva, bastarien per acreditar la tenacitat i el rigor d’un erudit en qualsevol lloc del món. Serà innecessari d’al·ludir la vasta labor del Doctor Peset escampada en revistes i en miscel·lànies especialitzades. Tot això, ja ho sabeu la majoria de vosaltres. Iniciat potser per tradició familiar en els estudis d’història de la Medicina valenciana –els Peset n’han estat els iniciadors-, les seues investigacions han derivat després cap a un territori més ampli d’interessos temàtics. Si no m’enganye, una de les primeres coses seues que vaig llegir era un intent de recapitular la terminologia que ara anomenaríem “psiquiàtrica” a través de textos catalans de l’Edat Mitjana. Quan hagué d’enfrontar-se amb els metges del segle XVIII, Vicent Peset va trobar-se amb els humanistes, i, entre els humanistes, amb la figura de Maians. Últimament, assistim a una encomiable proliferació de treballs monogràfics relatius a don Gregori i al seu cercle de relacions i d’influència. Vicent Peset ha estat un dels qui encetaren aquest camí d’indagació.

Jo sóc profà en la matèria. Deixe al P. Miquel Batllori el comentari just, que serà apologètic, tant de l’època de Maians com de l’aportació de Vicent Peset a l’oportuníssima voluntat d’exhumar-ne els detalls i l’abast. Em limitaré, doncs, a subratllar el fet bàsic: els estudis entorn de Gregori Maians ens permeten “rescatar” el nostre Setcents. Els romàntics locals, com els romàntics de tot arreu, van mirar-se de mala manera la centúria il·lustrada. Els nostres, en particular. El XVIII representava, i continua representant, per a nosaltres, la derrota d’Almansa, l’uniformisme borbònic, la castellanització sistemàtica. Era això, sens dubte, però també més coses. Que són les que ara anem descobrint i assumint. La història, la història dels historiadors, té assignada una funció social dinàmica: la de fer que els penosos contribuents que tots som puguen prendre “consciència de la història”. I la nostra modesta Il·lustració setcentista, amb Maians com a protagonista, és un exemple a tenir en compte. La irradiació de Maians, l’eficàcia intel·lectual d’aquell estrany individu de geni i de mal geni, des de la seua falsa soledat d’Oliva, ens força a pensar en la més estranya situació cultural del País Valencià d’aleshores. I a pensar en el País Valencià d’avui.

No aprofitaré l’ocasió per a traure les meues conclusions. Sí que m’animaré a insinuar els diversos nivells, inevitables, en què la increïble activitat de Gregori Maians fou positiva: A escala del País Valencià, en la mesura que Maians, entre intrigues i polèmiques, postulava una renovació, o la prolongació de l’impuls renovador de la darreria del segle XVII, i això afectava la Medicina, el Dret, la Filosofia, tot. Dins els Països Catalans, el tracte i el contacte entre Maians i Josep Finestres és una altra dada a retenir, decisiva. L’epistolari Maians-Finestres, publicat per Ignasi Casanoves pels anys 30, ja obria una magnífica oportunitat de reflexió, que a València, com a Barcelona, passà sense pena ni glòria. I no sé estar-me de recordar, d’invocar, el curiós precedent d’aquell seminarista imberbe, de nom Frederic Clascar, que, el 1.895, ja posava damunt la taula la problemàtica perduradament unitària del XVIII, a l’una i a l’altra banda del riu de la Sènia, que, per no ser res, ni tan sols és un riu. I Maians no podia no tenir una projecció hispànica. Fill de partidaris de l’Arxiduc en l’instant de la guerra dinàstico-social dita de “Successió”, don Gregori fou genuflexament borbònic, però amb reticències. En tot cas, de cara a Espanya, de cara a una Espanya provisionalment inevitable, Maians topà amb Feijóo, i amb més paniaguados dels Consejos i les covachuelas. Vicent Peset ha parlat llargament de l’episodi Feijòo. I també l’enyorat Joan Reglà. El Maians europeu, internacional, encara és més sorprenent. El doctor Peset, en “Els amics estrangers de Maians”, ha fet el mapa de les connexions cosmopolites del veí d’Oliva...

València, el País Valencià, durant el XVIII, perquè hi havia un Maians, no esdevenia “provincià”, que era la fatalitat previsible. Els novatores de finals del XVII eren passius. Abans, des de l’expulsió dels moriscos, hi havia hagut un buit absolut. Els “novatores” trencaven tímidament el gel. Maians tampoc no va excedir-se. ell era un home, si val la fórmula, de comunió diària. Ens enganyaríem si crèiem que la Il·lustració catalana (valenciano-catalana), per no ferir susceptibilitats va ser un equivalent de la Il·lustració francesa: dels preparatius i de les realitzacions de l’Enciclopèdia. Voltaire i Maians van intercanviar unes poques cartes. Em sembla que Voltaire no veia en Maians sinó el “savi”, i que Maians no sabia ben bé, i si ho sabia ho dissimulava, qui era Voltaire. Al sud dels Pirineus, la Il·lustració havia de ser tímida, casta i cohibida. Però no és d’això que em proposava parlar-vos.

Jo només pretenia, ja ho he insinuat, posar de relleu el sentit últim que pot tenir aquest homenatge a Vicent Peset. Em consta la resistència de Vicent Peset a acceptar-lo, i precisament perquè havia de celebrar-se a la Universitat. Ell no podia oblidar que, quan, després de la guerra civil, el seu pare fou condemnat a mort, totes les Universitats de l’Estat espanyol van demanar clemència llevat d’una: la nostra. Per fortuna, la Universitat de València de 1976 ja no és la dels anys 40, i la memòria de Joan Peset i Aleixandre, gran metge i gran lliberal, pot ser invocada amb el respecte i l’honor de les màximes exemplaritats. Aquesta institució, de la qual un dia Peset i Aleixandre havia estat rector, tenia pendent el deute d’una reparació moral. No crec que aquest acte siga suficient, és clar. Però ara, a través del fill, també volem que el nom del seu pare tinga un lloc de record entre nosaltres. Si la Universitat de què sou membres, professors i alumnes, ha d’establir unes noves arrels en la vida real, problemàtica, de la seua societat, convé que comence a digerir els propis remordiments: que comence assentir-los i a digerir-los.

Vull remarcar, encara, un altre punt que considere positiu. Amb l’homenatge al doctor Vicent Peset, la Universitat de València podria cancel·lar una trista inèrcia que l’ha caracteritzada: la d’ignorar l’esforç intel·lectual que es realitza al marge de les seues aules, i ignorar-la, de vegades, ha estat l’actitud més suau. L’exemple de Gregori Maians podria ser-hi adduït, també. Allò que específicament hem de dir “cultura valenciana”, i no entraré a sospesar-ne el valor ni els resultats, ha funcionat, des de fa molt de temps, fora d’aquesta Casa. Amb un doble efecte infeliç: la Universitat restava aïllada del país i els intel·lectuals valencians no tenien accés a l’instrument institucional bàsic de la seua societat. El saldo ha estat un provincianisme cloròtic i ambigu. Les excepcions són escasses: Vicent Peset n’és una. D’uns anys ençà, el mal de què parle va sent corregit, i tots ens n’hem de congratular. La solució, naturalment, no és fer homenatges, perquè els homenatges sempre són a posteriori. Però, si més no, també els homenatges. L’important és que la Universitat valentina i el País Valencià arriben a una compenetració viva.

Siga com siga, doctor Peset, gràcies, moltes gràcies, pel que heu fet i pel que encara fareu.

divendres, 20 de maig de 2011

Quetiprovant Fuster


Fuster, sempre. Gràcies a Manolo Boix, l'artista en aquest cas.

Amic de les arts, mostrà una especial debilitat per l'art dels sons. Mozart n'és la millor prova.

"Hi ha qui es pensa que Déu Nostre senyor s’entretingué modelant els dits d’Adam a fi que, passats els segles, Mozart pogués tocar el piano." [Mestre Fuster dixit, a Consells, proverbis i insolències]

dissabte, 14 de maig de 2011

Fuster parla d'aforismes (III)

1. PRÒLEG A Consells, proverbis i insolències:

Els papers -exactament, paperets- que col·leccione en aquest llibre, minses escorrialles o notes marginals a d'altres escrits més extensos, tenen la pretensió d'acostar-se a la vella i acreditada fórmula de l'aforisme. Confesse que en el propòsit hi ha una voluntat de joc ben determinada. Les idees que hi expose obeeixen, és clar, a conviccions meues bastant severes i sostingudes, i no cal dir que les presente al lector sense demanar-li condescendència ni complicitat. Però en els darrers anys he sentit la temptació intermitent de provar l'estil concís, esmolat, aparentment apodíctic, dels mestres sentenciosos. Potser jo sóc massa escèptic, i alhora massa amic dels matisos, perquè aquest tipus de retòrica em siga propici. De tota manera, no he volgut vedar-me la satisfacció d’assajar-lo. [...]

*

[...]. La petita fantasia verbal de l'aforisme m'ha seduït sempre –per a més exactitud: ara i adés-, enmig del treball adust de cada dia, i no he sabut resistir-m’hi. Al capdavall, no és sinó un vici innocent, innocentíssim. [...]

*

Josep Pla, en l’«homenot» que va dedicar-me, considerava que els Judicis Finals eren com una mena d’«acomiadament», de liquidació d’existències o d’esplai alliberador, situat en la frontera de la meua joventut. Jo no gosaria negar-ho, això. Però, almenys, el «motle» expressiu –l’aforisme- no hi tindria res a veure. [...].

He defugit tant com he pogut la imprudència de convertir l'aforisme en mer exercici d'enginy, i cada anotació té -o em pense que té- un fons de gravetat conscienciosament experimentada. Hi ha una part de «joc», ho repetesc. Però només aquella mica que hi era necessària. [...]

*

Tothom segrega «aforismes», de tant en tant, i possiblement sense voler. En la lectura de qualsevol escriptor, solem entropessar amb clàusules redones, llampants, que, si les tréiem del seu context, podrien passar per màximes, sentències, apotegmes o moralitats de l'espècie més típica. [...].

Però, de més a més, hi ha l'escriptor que, a estones, es proposa l'«aforisme» com un expedient de comunicació. ¿No hi ha hagut poetes especialistes del sonet, de l'epigrama? En realitat, l'aforisme no és sinó un epigrama frustrat. La literatura francesa abunda en vocacions d’aquesta mena... [...].

Entre nosaltres, en canvi, l’afició no ha estat gaire difosa. El gust pel mot d’esprit[1] sí que va tenir, en la Barcelona del Modernisme, una àmplia penetració, però més com a tràmit oral que no pas com a prova d’escriptura. I encara, això anava a càrrec dels professionals de l’humor. Potser només digne de memòria un recull de Santiago Rusiñol, somrient i fàcil. L’Eugeni d’Ors també va ser-hi propens[2], bé que els seus aforismes eren més aviat consignes d’encuny contundent. I el senyor López-Picó. I... No pretenc de fer-ne l’inventari. Però el conjunt no deu ser massa aclaparador. És una llàstima, si bé es mira. O no?

*

A mi, personalment, l'aforisme m'ha atret des dels meus anys de criatura. I, sens dubte, l’origen d’aquesta inclinació no em costaria gens d’identificar. A ma casa, cada any, adquirien un bloc-calendari d’«El Mensajero del Corazón de Jesús», i vaig acostumar-me a llegir, dia per dia, la lliçó abreujada de moral o de dogma que, en cada full, entre el santoral i la notícia de les fases de la lluna i l’horari de la sortida del sol, hi distribuïen els pares de la Companyia de Jesús. [...] Però, en aquella època, no tenia al meu abast cap altra cosa per llegir, com no fossen els llibres escolars o algun tebeo esporàdic.

Fa trenta-cinc, quaranta anys, els blocs-calendari de manufactura clerical –els meus pares eren persones bastant devotes i en compraven- servien al seu públic una ració quotidiana de «pensament»: dues o tres línies sota el número del dia i la indicació del mes i del dia de la setmana. [...]. Jo solament llegia la càpsula de «doctrina» que figurava a la cara de davant. La meua infància en quedà enlluernada. De nens, qualsevol cosa ens enlluerna. Per a mi, les trivialitats i les exhortacions fervoroses d’«El Mensajero», condensades i incisives, constituïren una vertadera seducció. Com més hi pense, més clar veig que la meua reincident complaença en l’aforisme té aquesta causa remota i estúpida.

*

O no tan estúpida, al cap i a la fi. En última instància, el que jo envejava o admirava en l’anònim jesuïta redactor del calendari, era la garantia de ser llegit cada dia per algú, en moltes, infinites cases com la meua. Una lectura que no durava més que uns segons, però regular i esperada. Sospite que la meua primera il·lusió literària fou aquesta: escriure «frases» per a calendaris...De fet, els meus aforismes no són sinó això, «pensaments» destinats a fulls volanders, domèstics, insignificants, de consum indefectible.

[...] La «rutina» dels aforismes se m'ha fet entranyable. Prou comprenc que, els llibres com el que ara oferesc al lector, mai no podran ser «digeribles» a la manera que ho són una novel·la, un poema èpic, una monografia erudita o un tractat de teologia. Un paquet d'aforismes massa gruixut no admet una lectura seguida. [...] . Fatiga, probablement, per la seua mateixa dispersió intel·lectual, per la seua obertura sincopada, pel complement de meditació que pretén demanar...Enyore el calendari. [...]

J.F. Sueca, 17 de setembre, 1967

Joan Fuster. Consells, proverbis i insolències. 1968



[1] Locució francesa: agudeses.

[2] J.F. no especifica on els feia, els aforismes, E. D’Ors. Llorenç Villalonga, en «Un reciente libro de Joan Fuster» (Diario de Mallorca, de 30 de desembre de 1960), parla «de un libro aparentement dentro de la misma línea que els Judicis finals de J.Fuster, El Valle de Josafat, d’E. D’Ors» . [Nota d’ICR]


Fuster parla d'aforismes (II)

POQUES PARAULES

Aquestes notes, breus, de vegades epigramàtiques, són una continuació del llibre Consells, proverbis i insolències, que vaig publicar l’any 1968. En tinc moltes més en cartera. N’he fet una tria precipitada, i no voldria que ningú la interpretàs, aquesta, com a particularment significativa. Elaborar un aforisme sol ser una operació lenta, costosa en rectificacions, perplexa en ratificacions, responsable dels matisos d’una o altra paraula. És un «gènere literari» arcaic i poc vistós, però que em fascina. Són uns «caps de paper» més, que solament aspiren a tenir l’interés d’un «punt de vista» personal. ¿Contradictoris? Potser sí, potser no. I no m’importa.

Joan Fuster. Sagitari. 1985

dimarts, 10 de maig de 2011

FUSTER parla d'AFORISMES (I)



El Diccionari per a ociosos és un dels llibres que, entre els molts que he escrit i publicat, encara m'agrada: bàsicament, m'hi reconec. No en tal o en tal altre detall, que corregiria si hagués de redactar-lo de nou. No en valdria la pena, tampoc. Però sí en les línies generals de l'argumentació. Fou un producte de circumstàncies, que es complementava amb els aforismes de Consells, proverbis i insolències, dos o tres anys posterior, ara no ho sabria precisar, perquè escric "de memòria" i la meua memòria és fràgil. Hi vaig abocar, amb la prudència que aleshores era aconsellable -patíem moltes censures, i l'autocensura-, uns criteris elementals, de tradició docta i somrient, "racionalista". M'hi mantinc, a les velleses. Una de les propostes que més m'han il·lusionat en la vida -culturalment- és la de desinfectar de metafísica els meus hipotètics lectors.
O.C. VI, Assaigs, 2. 1991. Introducció, pàg. 9.