dimecres, 18 de gener de 2012

NOSALTRES ELS VALENCIANS (2)

11 de gener de 2012
‘Nosaltres, els valencians'
El Punt7Avui: 03/01/12 02:00 - Vicent Sanchis [Desclot]
L'any 1962 Joan Fuster complia l'encàrrec que li havia fet Max Cahner i lliurava l'original perquè es pogués publicar Nosaltres, els valencians. El llibre va passar la censura de manera inaudita. Segons diuen, va tenir la xamba d'entrar al registre del Ministeri d'Informació i Turisme com a “text en llengua valenciana” i que allà hi havia un mossèn que s'encarregava d'aquests comptats i inofensius artefactes. Endut per l'extrema confiança dels precedents que havia hagut de beneir abans, no hi va prestar gaire atenció. Angelet! El resultat va ser que la inquisició civil amb sotana va tolerar la bomba intel•lectual més potent que havia esclatat al País Valencià en segles. Enguany en celebrem cinquanta, de l'efemèride. Al•leluia! Com sol passar amb els textos clàssics, la saviesa i la interpretació fusteriana dels avatars històrics valencians es mantenen del tot vigents. La doctrina, però, ha fallat en l'acció que se n'hauria d'haver derivat. I som on som. Gràcies, però, pare Fuster, tòtem d'una tribu perduda encara!
ICR.- Fixeu-vos-hi: “bomba intel•lectual”. “La doctrina ha fallat en l’acció...”. A veure si ens aclarim: l’acció és de les persones, no de les doctrines. Que no ens ha convençut del tot Fuster en les seues “interpretacions”? Que no hem donat la importància deguda als nostres “avatars històrics”? Doncs mira, som encara a temps de posar-hi remei. L’efemèride, reflexionada, hi pot contribuir. Vinga, que el moment és oportú. O no?
Fusterianament.
- - - - - - - - - - - - -


12 de gener de 2012
JF.- « “Poble ajustadís” [ps. 29-32]
[...] eia Joanot Martorell en una pàgina de Tirant [...] com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats [...] La cosa venia de l’endemà mateix de la Conquista. [...] El caràcter mestís de la nostra constitució és una dada a tenir en compte, si volem entendre’ns i entendre el fet històric valencià. [...] En aquesta duplicitat de procedència s’ha trobat la raó del bilingüisme actual dels valencians. [...] La dualitat catalano-aragonesa, en estabilitzar-se, havia d’afegir al mestissatge una altra desconveniència: frustrava potencialment la millor unitat possible de la regió. [...]La ciutat de València havia tingut una majoria de repobladors del Principat, llavors del «repartiment» de Jaume I, cosa que determinà de seguida la llengua i els ressorts psicològics de la comunitat naixent. [...] Les immigracions del XIV i del XV consagraren i accentuaren la catalanització de fet. Valencians són alguns dels més importants escriptors en llengua catalana d’aquestes centúries [...]»
ICR.- Aquests FETS —no oblidem que aquesta part del llibre es titula així— ens posen davant d’un dels nostres reptes… “com gestionar aquesta diversitat original” i, en els temps recents i actuals, ben augmentada. De segur que no ens hi seran vàlids models “uniformistes”, ni, òbviament, glotofàgics… Una altra invitació a la reflexió serena però indefugible. “Ells”, que en deia Fuster, hi faran la política que nosaltres deixarem per fer. I el que facen els de l’altra nació no ens serà beneficiós. Com a mínim aclarir-nos la consciència de ser el que som, per tenir més clar què volem ser. I tornem al punt de partida.
Fusterianament

16 de gener de 2012

50 anys de Nosaltres els valencians
El polèmic despertar del poble valencià

Va ser en 1962 quan Joan Fuster va publicar Nosaltres els valencians, el llibre més controvertit i lloat alhora de la historiografia valenciana contemporània. Aquella obra pretenia despertar una societat en «perpètua somnolència digestiva». Cinquanta anys després, els seus interrogants identitaris continuen generant perplexitat i incertesa.

Qui som els valencians? Cap a on anem, d’on venim? En la societat occidental postmoderna, globalitzada, immersa en una crisi econòmica, política i de valors sense precedents, quina és la identitat dels valencians, si és que en tenim alguna? Aquestes són les preguntes que ens hauríem de fer a hores d’ara per a respondre als mateixos interrogants que ara fa cinquanta anys es va plantejar Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) —enguany es compleixen també vint anys de la seua mort— per a escriure un dels llibres més polèmics, si més no el més controvertit i lloat alhora, de la historiografia valenciana contemporània. Evidentment, aquesta societat no és la mateixa que aquella d’inici dels anys seixanta del segle passat, han canviat significativament les condicions socials, culturals, polítiques i econòmiques, no cal dir-ho. [...]
Per descomptat, la historiografia posterior i la realitat política ha passat compte d’algunes de les seues propostes essencials: la tesi agrarista, la inexistent burgesia valenciana motor del nacionalisme, l’exclusió dels valencians de parla castellana, la impossibilitat dels Països Catalans… Tanmateix, va ser un revulsiu tan gran que la seua influència ha estat sempre intel•lectualment activa a la universitat i el món de la cultura. Al capdavall, va aconseguir allò que pretenia: despertar una societat en perpètua somnolència digestiva, com escriu en una carta a Josep Pla. Els dogmes i els catecismes polítics van arribar després.
ANTONI GÓMEZ. Levante-POSDATA, 13-1-2012

JF.- «La meua posteritat serà de paper.»
ICR.- Això deia Fuster ja als anys 60. Es veu que està sent-ne alguna cosa més. De manera especial aquest 2012. Ja ho veieu. A fi i efecte que la nostra pàgina siga plural o polifònica, us facilitem altres papers, altres veus “posteriors” a la del Mestre; de segur que ens proporcionaran més estímuls i més pistes de reflexió, que és on apuntem...
FUSTERIANAMENT.

18 de gener de 2012
JF.- «L’assimilació interior [p. 33]

Hegemonia i irradiació. No hem de pensar que, davant una qüestió com la de la llengua, per exemple, els homes de l’Edat mitjana reaccionessin com els d’avui, amb un criteri diguem-ne nacionalista. [...] Poso l’exemple de la llengua, perquè als nostres ulls representa l’aglutinant més patent i entranyable d’un poble. [...] El català, idioma oficial de la zona hegemònica, fou acceptat com a tal, sense cap pressió coneguda, per tots, o almenys pels més importants llocs de parla aragonesa o murciana. La documentació municipal i eclesiàstica, la mateixa dels protocols dels notaris, hi fou redactada en la llengua dels valencians de nissaga catalana. Aquesta tendència, que s’inicia al segle XIV, perdurarà, espontània, fins al XVI, al XVII i — en algunes ciutats com Oriola— fins a la vigília de l’abolició del règim autònom per Felip V. [...] L’assimilació lingüística anava més enllà de l’òrbita burocràtica, i algun literat oriünd de les contrades aragoneses escriurà en català. [...]Mentre la capital va conservar-se a l’altura del paper rector que li assignaven les determinants polítiques i socials del país, el procés d’unificació interna tingué una notòria viabilitat. [...]Sigui com sigui, el fracàs de l’assimilació «territorial» deixava subsistent una rèmora molesta: per sempre més seríem un país nacionalment heterogeni. Vull dir, en tant que el «país» coincidís amb les ratlles jurisdiccionals del «regne» medieval. [...]»
ICR.- No hi ha dubte que el paper integrador de la llengua hi és clau. Però no és l’únic element a reflexionar. Certament, la pluralitat lingüística actual del nostre país fa imposible aquell procés d’assimilació. Ens les haurem d’apanyar per gestionar aquesta situació de pluralisme. És un dels postres reptes. Al camp de l’ensenyament ja n’hi ha propostes ben interessants –justament en contra del perjudicial “Decreto de plurilingüismo”-; en altres sectors, també podem articular iniciatives semblants. Cadascú al seu àmbit les ha de madurar i engegar. El “compromís” és també plural, però posible. Unes guantes, amb motiu de diverses celebracions d’aquest 50é aniversari ens poden servir d’estímul i d’orientació. “O ARA O MAI”, deia el Mestre. Jo l’hi “matisaria”. ARA I SEMPRE.
Fusterianament.

diumenge, 8 de gener de 2012

PER QUÈ LLEGIR JOAN FUSTER?

DUES NOVES ANTOLOGIES DE L'OBRA DE J. FUSTER

Per què llegir els clàssics?
Per què llegir Joan Fuster?

FERRAN ARCHILÉS

L'estudiós de l'obra de Joan Fuster Isidre Crespo ha publicat dues antologies de l'obra de l'autor de Sueca: Raons i paraules (Hermes) i Aforismes (Bromera)

Joan Fuster, Raons i paraules. Edició d'Isidre Crespo. Editorial Hermes. Barcelona, 2000.

Joan Fuster, Aforismes. Edició d'Isidre Crespo. Edicions Bromera. Alzira, 2000.

Quina és la vigència avui de l'obra de Joan Fuster? No se si algun lector, o potser molts, es sorprendran davant d'aquesta pregunta quan sembla del tot incontestable que Fuster formaria part de la nostra Bibliotèque de la Pléiade si mai ens decidírem a editar-la. Un clàssic, doncs, sembla l'apel·latiu més escaient per a l'escriptor valencià. Però com deia el mateix Joan Fuster: "El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent modern, actual". Continua sent Fuster un autor modern, actual?

D'entrada ens hauríem de plantejar qui és aquest autor anomenat Joan Fuster. Qui era aquest prolífic "individu de Sueca". Perquè la resposta no és gaire evident. Poeta, autor d'estudis literaris amb embolcall erudit o acadèmic, dietarista, escriptor d'articles de diari, aforismaire. Si a alguna cosa s'assembla l'escriptura fusteriana és sens dubte a una metàfora bastida sobre fronteres incertes, als suburbis de la ciutat literària, a la perifèria de tots els estils. Gairebé tots els seus escrits tenen un origen mestís. Fragments complets passen d'un gènere a un altre, d'un format editorial a un altre. Fuster mateix va resoldre aquest dilema acollint-se a la fórmula més indefinida possible: "en el fons de tot, l'assaig". Segons l'autor suecà la seua producció era sobretot això, la d'un assagista. Si hem de fer-li cas, doncs, el nostre judici sobre la seua obra hauria de recolzar-se en valorar la qualitat d'aquest gènere.

Tot això ve a tomb per l'edició de dues antologies de l'obra fusteriana compilades i anotades per Isidre Crespo. Malgrat que formalment es tracta de dos llibres de naturalesa ben distinta, un és una recopilació de textos periodístics o assagístics, i l'altre és estrictament un recull d'aforismes, la unitat de fons de tots dos és un fet cert. Perquè era així per a Fuster, que no distingia la producció d'aforismes de la resta de la seua producció assagística. Perquè encertadament Isidre Crespo inclou aforismes a Raons i paraules i, sobretot, perquè té l'encert d'extraure de la resta de l'obra fusteriana els aforismes ocults, encastats en la reflexió més diversa. Efectivament, si alguna cosa era l'obra de Fuster era la producció contínua de doctrina, ja fóra en format de càpsules, de medicaments genèrics o en forma de placebo.

La primera de les antologies inclou 58 textos d'extensió diversa i una breu selecció de 72 aforismes. Cal dir que, molt encertadament, Isidre Crespo ha seleccionat uns fragments en la major part dels casos d'entre els menys vinculats a les polèmiques més immediates o obertament polítiques. En aquest sentit, el llibre és una mena de contrapunt a l'excel·lent antologia feta per Josep Iborra, i publicada sota el títol de Breviari Cívic, en què l'objectiu és justament el Fuster més polemista. Naturalment, Crespo ha inclòs també nombrosos fragments d'aquest Fuster indefugible. Però si repassem la procedència s'evidencia el predomini del Diari, del Diccionari per a ociosos, L'home mesura de totes les coses i Sagitari. Per això mateix, la majoria dels textos provenen del Fuster dels anys cinquanta i primeries dels seixanta, del moment de la maduresa intel·lectual de l'autor suecà.

El segon dels llibres, Aforismes, inclou una selecció de 1.274 aforismes, la més àmplia mai publicada. Apareixen en aquest volum no només els aforismes publicats sota aquest gènere, sinó també els coneguts com a (semi)inèdits, és a dir, no recollits mai en llibre, però publicats a diverses revistes. A més, apareix una nodrida representació d'aforismes descoberts pel lector Isidre Crespo a força de rellegir l'extensa obra fusteriana.

A partir de la lectura d'aquestes dues antologies queda en peu el problema que plantejava al principi d'aquest text sobre què és el que resta en peu, què és el que està encara en plena vigència del corpus fusterià. Tinc la impressió, i no és casualitat per tant la selecció efectuada per Isidre Crespo, que la major part dels textos fusterians que podem considerar veritables clàssics responen a dues característiques. En primer lloc, que són textos escrits aproximadament fins a la segona meitat de la dècada dels seixanta. En segon lloc, que es tracta dels textos més allunyats de la reflexió immediata, sovint fruit de la urgència política que Fuster mai no va voler defugir.

Deia l'escriptor suecà a propòsit d'Eugeni d'Ors que aquest era un intel·lectual que es va morir molt jove. No sé si serà del tot inacceptable dir ací que una cosa pareguda li va passar a Joan Fuster. Cap a la segona meitat dels anys seixanta, quan tenia poc més de quaranta anys, l'evolució intel·lectual de Fuster estava pràcticament tancada. No és que Fuster deixara de produir, ja que en realitat tant en nombre de llibres com, sobretot, d'articles de premsa, la seua producció es va incrementar. Però, aleshores ja havia publicat el bo i millor de la seua producció assagística, així com la part més important dels seus aforismes. Fuster, a mesura que incrementava la seua presència pública, va passar a escriure textos, com per exemple durant el període de la Transició democràtica, d'una extremada i divertida virulència. Pamflets, que incloïen desqualificacions molt àcides quan no purs i simples insults. Quants de tots aquests textos tan marcats pel context continuen avui vigents? Quants de tots aquests textos són comprensibles, posem per cas, per a un lector jove a qui poden anar adreçades edicions com les d'Isidre Crespo?
Per altra banda, i deixaré deliberadament obertes les meues objeccions, tampoc no podem passar com d'esquitllentes sobre un fet que afecta la totalitat de la construcció intel·lectual fusteriana. Em referisc al fet que, excepte una agudització de la influència del marxisme, sobretot d'arrel gramsciana, el corpus del pensament fusterià va quedar relativament estanc en eixa segona meitat dels seixanta. Fuster, per damunt de qualsevol altra cosa, pertanyia a eixes generacions absolutament influïdes per la cultura francesa, i, molt significativament, de la cultura francesa de postguerra. El tomb que en el pensament i la cultura francesa té lloc a partir dels anys 60 ja no deixarà una petja visible en el pensament fusterià. És cert que l'estructuralisme, com el postestructuralisme o la postmodernitat eren modes parisenques. Però, naturalment, eren moltes coses més que Fuster va, i jo crec que podem dir-ho, deliberadament ignorar.

Ferran ARCHILÉS. Avui, 1 de febrer de 2001.

2012, Relectura de NOSALTRES ELS VALENCIANS_icr

2012, any fusterià al meu Facebook (ICR)

L'Isidre Crespo Redondo
1 de gener de 2012
J.F.-"Tot allò que ens ha fet fer com som és el que ara MEREIXERIA d'ésser analitzat: deixem-ho per a la gent de les pròximes generacions."
ICR.-Així concloïa Fuster el seu NOSALTRES ELS VALENCIANS demà començarà a fer 50 anys.
Nosaltres, que ja som eixes generacions pròximes, podríem prendre-li la paraula al Mestre i ANALITZAR-ho tot això. Hi esteu convidats, tots els que em llegireu. Queda en acta la inv...itació a l'àpat intel·lectual... En dies successius, tot al llarg de l'any 2012, trobareu ací pensaments del llibre, a fi de fer-los nostres des d'un debat seré i ampli de mires, justament el que ell reclamava i li fou negat.
Vinga, que hi ha molta il·lusió, de Salses a Guardamar per festejar l'efemèride.
NOSALTRES, uns quants VALENCIANS us hi invitem.
FUSTERIANAMENT, com és costum.
2 de gener de 2012

J.F.- «On n’écrit pas les livres qu’on veut». Si més no, a mi em passa una mica això: no escric els llibres que voldria escriure, i n’he escrit algun —més d’un— sense gens de ganes ni massa convicció. […] Però, amb el llibre que ara començo, el problema se’m planteja, ben mirat, en uns termes molt diferents. D’un cantó, és un llibre que m’agradarà d’escriure i que escric —ja— perquè vull. De l’altre, és, també, la mena de llibre que hauria preferit de veure escrit per altri: per algú, no sé qui, que hi posés en joc més competència i més intenció que jo no hi podré posar.

Sobretot, en aplicar-me a la tasca, aquest últim escrúpol se m’apareix com una reprovació preventiva. I no ho dic pas per dir-ho: no acostumo a practicar indegudament la modèstia. [Introducció a Nosaltres els valencians, 1962]

ICR.- Voler i no voler, però, a la fi, implicar-s’hi, i de quina manera. Tanmateix, em suggereix alguna reflexió... Per què no en fem nosaltres el mateix? I tant que ens ha agradat de llegir-lo. Seria massa agosarat intentar de reescriure’l? O, més senzill, anar llegint-lo –n’hi ha tres-cents i molts dies- i, a la manera fusteriana, escriure’l. Ell, tan inclinat a posar-hi cometes o cursiva, per canviar algun mot, proposar-ne una nova lectura, o retocar-ne algun aspecte o visió.
De nou, doncs, hi resteu convidats.
Això, sí: fusterianament.
3 de gener de 2012
J.F.- Nosaltres, els valencians fou escrit el 1962 —deia Fuster al pròleg d’Un país sense política [1976]—. A hores d'ara, si les coses m'haguessen estat favorables, jo n'hauria redactat una segona versió: són tantes i tan diverses les novetats de la bibliografia local —d'erudits, d'economistes, de sociòlegs, de geògrafs—al llarg de l'última dècada, que la temptació resultava exigent. No he pogut cedir-hi. La insistència en les perplexitats col·lectives dels valencians, no podia practicar-la sinó a estones i amb provocacions sectorials.
ICR.- Avui, en haver de triar la frase del dia, he pensat que la nostra lectura estaria “condicionada” justament pels papers o lectures posteriors a la data de confecció del llibre. Fuster, passats els anys també n’és conscient.
Bé, doncs la nostra relectura actual també n’alterarà la reescriptura que n’anem fent. Són les conseqüències del pas del temps.
4 de gener de 2012
* Enviat des de l’iPhone
En els llibres que Fuster va llegir/consultar per "fonamentar" alguns dels seus plantejaments: Ramon Muntaner, Francesc Eiximenis, Gaspar Escolano... Tampoc estaria malament revisitar-los. Són encara la nostra història. Fuster hi recorda els fets (cap. primer), però alhora proposa lectures de futur. Amb els "valencians", amb els "no moros", "s'articula la nostra història, el poble que som en la mesura que ho som". NOSALTRES ELS VALENCIANS encara ens és vàlid.
Fusterianament.
6 de gener de 2012

JF.- «Aquest llibre s’ha venut bé, fonamentalment, perquè el nostre públic —valencià i no valencià— el necessitava. Necessitàvem, necessitem llibres, escrits per algú o altre, tant se val, on d’una vegada i sense ambages, quedin replantejats uns quants dels problemes bàsics que ens afecten en el nostre destí de col·lectivitat diferenciada. Ens urgeixen molts exàmens de consciència —de consciència nacional—: un d’ells, concretament, des de l’angle valencià, era el més urgent i urgidor de tots. Almenys, jo, com a valencià, ho creia així. La curiositat suscitada pel meu paper demostra que no era jo l’únic a pensar-ho.»

ICR.- Supose que és bastant fàcil concedir-li a Fuster que aleshores —com avui mateix— “necessitem examinar la nostra condició de valencians, la nostra consciència nacional”; i, a partir de les conclusions a què arribem, dur-la a la pràctica, la consciència, vull dir. Una certa urgència ens hi empeny. Fusterianament, és clar.

7 de gener de 2012
JF.- «Llibres com Nosaltres, els valencians o, què diria jo, la mateixa biografia del Raimon, són papers més o menys urgits per la circumstància política actual del País Valencià; jo vaig escriure Nosaltres, els valencians, que en definitiva no és sinó un pamflet polític, és a dir, és un llibre que està pensat per suscitar en els valencians una inquietud per la seua pròpia consciència de país, eh! Això vol dir-se que la meua obra queda molt condicionada per això». [Ll. Vidal Batallé [Obra Cultural Catalana de Buenos Aires].1967]
ICR.-La circumstància política actual del País Valencià és tan crítica com ho era aquell 1962. Pagaria la pena posar damunt la taula les nostres urgències, i mirar de donar-hi una resposta coherent a la nostra consciència de país, i, naturalment, vàlida per als temps actuals, són els nostres. A això justament ens encoratjava Fuster amb el seu pamflet. La donarem “fusterianament”?


8 de gener de 2012

JF.- «Nosaltres els valencians: ELS FETS

I. Anatomia d’un llinatge

Acta de naixement [ps. 25-29]

[...] València, la capital, es rendia a Jaume I en 1238,[...] la data del 9 d’octubre [...] Les successives generacions valencianes hi han vist el principi de llur estirp. [...] nosaltres, els d’avui, som uns valencians que datem del XIII. [...]

[...] Jaume I [...] va erigir en «regne» les comarques conquistades, un «regne» distint i autònom, [...], el nostre poble comprenia que la Conquista era el seu punt de partida d’«ésser valencians». [...].

Hi ha hagut interès a reduir la importància de la colonització cristiana iniciada al segle XIII, i hom ha mirat de provar que la massa substancial de la nostra població havia perdurat inalterada des de les èpoques més remotes. [...]. La idea que la mateixa llengua és resultat d’una evolució cultural autàrquica s’intercala en aquest esquema interpretatiu. Però en tot això hi ha una bona dosi de fantasia. [...]

Els moros —els moriscos— eren l’autèntica prolongació del món ètnic i cultural valencià d’abans de la Conquista. Una prolongació que, a partir del XIII, tingué vida aïllada i que fou abolida bruscament.

Els valencians, de fet, eren els altres: els «no moros». I amb ells s’articula la nostra història, la nostra societat, el poble que som —en la mesura en què ho som.»

ICR.- Heus ací les frases més significatives de la 1a. secció del 1r capítol. Aquesta lectura pausada ens facilita els moments de màxima tensió informativa i, per tant, de resposta. Com que és un assaig, les dades hi són per propiciar unes projeccions de futur, impliquen unes conseqüències... “acadèmiques” i de compromís d’acció. Ja en la INTRODUCCIÓ, Fuster ens avisava: «La veritat —els fets constatables i explícits—, un cop delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment. Per dir-ho abusant de la terminologia d’un il·lustre barbut: «explicar» serà una invitació a “transformar”.» Doncs això.
Fusterianament.