A P È N D I X a Justificació de Catalunya
Com el lector ha pogut
comprovar, el present llibre estudia el PROBLEMA
CATALÀ, i en postula unes solucions, a partir d’un
enfocament parcial: a través de les seves pàgines el nom de Catalunya designa exclusivament el poble i el territori de l’antic
principal; les consideracions que s’hi fan vénen condicionades i restringides
en el seu abast per aquest mateix fet. Sens dubte, raons d’eficàcia directa,
ben visibles, aconsellaven l’elecció d’un tal criteri. Adreçat, en principi als
catalans del Principat, calia argumentar sobretot amb dades i amb reflexions
suggerides per la seua realitat immediata.
Però la NACIONALITAT CATALANA
no queda reduïda en els límits geogràfics
de la Catalunya
estricta. El País Valencià, les Illes Balears i el Rosselló en foren part, i
una part tan essencial —no ho oblidem mai— com el Principat. Tenim una mateixa
llengua i, com deia Vicens Vives, constituïm un MÓN HISTÒRIC —i actual, afegiríem
nosaltres— “... homogeni, amb una sola vivència de base i unes mateixes línies
estructurals en els aspectes econòmics, social i mental...” En conseqüència,
cap plantejament polític del PROBLEMA CATALÀ no podrà estimar-se com a
satisfactori, si no inclou totes les terres que integren la nostra com unitat
nacional.
Motius transitoris de tàctica recomanaran, en un moment determinat, que
la propaganda o l’acció prenguin com a pressupost la situació particular d’una
qualsevol de les nostres regions. Mai, però, això no hauria de fer-nos perdre
de vista, no solament la solidaritat dels nostres interessos respectius —els de
valencians, balears, rossellonesos i catalans estrictes— de cara als propòsits
d’aconseguir una forma o altra de llibertat col·lectiva, sinó també, més
encara, el fer d’ésser tots una sola nació, un poble únic que avui viu dispers
i que cal reunir novament.
En bona lògica nacionalista, la
llibertat que un dia obtinguessin totes i cada una de les parcel·les de la nostra comunitat hauria d'ésser només un estadi provisional.
La nota definitiva caldria situar-la en la integració ulterior de totes elles dins un cos polític individualitzat. Aquest ideal podrà semblar
tan difícil i remot com es vulgui. És, però, una exigència implícita en els mateixos principis doctrinals de què
partim i, a més a més, implícita en 1'estratègia política que als uns i als
altres ens imposen les circumstàncies.
UNA ANÀLISI PREVIA
Probablement, són majoria els nostres compatriotes
que encara avui es sorprenen davant l’afirmació de la unitat nacional dels Països
Catalans. En el millor dels casos, predomina la idea d’existir-hi, sí, una
unitat lingüística, i encara molt deteriorada per profundes escissions
dialectals; però no sol ésser gaire freqüent que hom vagi més enllà d’aquesta
primària i innegable constatació. És evident que mai no han faltat catalans de
totes les nostres contrades, conscients i defensors d’aquella UNITAT DE PÀTRIA
que ens ve donada per les realitats més profundes del nostre ésser social. Tanmateix,
el sentiment particularista de cada regió ha arribat a ocultar o desfigurar els
vincles unitaris més substancials, i no hi ha dubte que la mala intenció de l’enemic
comú ha procurat amb totes les seves forces estimular la nostra dissensió
interna.
Autor: Joan Fuster. Dins de Justificació
de Catalunya, 1958, de Josep Armengou, pàg. 115.
