diumenge, 9 de juny de 2013

ESPRIU vist per FUSTER



INTRODUCCIÓ A LA POESIA DE SALVADOR ESPRIU           
1.     [LA GENERACIÓ DEL 36...]

2.     [ORIGEN, INFLUÈNCIES...]

3.     [CONCEPCIÓ DEL MÓN]

4.     [MEDITACIÓ DE LA MORT]

5.     [POETA MILITANT]

L`“home dels dies d'ara de Sepharad" podrà rentar "en aigües d'esperança" la sang de la pell de brau.
Pensa, treballa, lluita i sofreix per Sepharad,
sota la pluja i el torb, en l'alegre mar de llamp...

Els uns des del "gran dolor callant", i els altres "fent-ne vida, de l'esperança",
anem tancant les portes a la por.

Repte, esmena, rebel·lió, ascesi, prepararien les vies a la total recompensa. I Sepharad –hélas!-, o els homes de  Sepharad, millor dit, podrien viure, un dia, en la seva
               difícil i merescuda
llibertat.

La pell de brau no ha estat escrita sinó per a pronunciar aquest vot.

6.     [POBLE, LLENGUA]

"Sepharad", la "vella Sepharad" de La pell de brau, havia tin­gut abans un altre nom, en els papers de Salvador Espriu. Ducs o tres narracions d'Ariadna al laberint grotesc el consignen: Konilòsia. La meva ignorància en trucs d'etimologia i de toponímia és tan gran, com gran i envitricollada és la sapiència de l'Espriu en aquestes i en moltíssimes matèries més. Ben probablement, Konilòsia és una paraula que, en el fons del fons, vol dir alguna cosa. No ho sé. Però trobo que no serà una conjectura arriscada imaginar que l'escriptor l'havia forjada -amb significació críptica o sen­se- deixant-se endur per l'animació "grotesca" d'aquell llibre. Després optarà per "Sepharad", el venerable corònim dels homes de la Golah, mot que arrossega tot el patetisme semític d'una pàtria -Espanya- "estimada" i "perduda". Sens dubte, no hi havia menys dolor darrera l'acre enginyositat de "Konilòsia" que sota la sumptuosa reminiscència jueva de "Sepharad": el que hi can­viava era, només, l'accent, que en La pell de brau, ja líric, es feia adust i reservat. "Konilòsia", escrivia l'Espriu en Ariadna, "cau entre Rarotonga i la Mar del Somni". "Els konilosians, gent d'una història gloriosa, rodolaren, i encara rodolen, per un pendent d'una decadència inacabable. Són desconfiats, gasius i pobres. Tracten llur patrimoni col·lectiu, espiritual i material, amb la més grossa de les indiferències. Ara es creuen un poble en absolut inferior, ara adopten una actitud d'una suficiència ridícula. Els konilosians no llegeixen mai res, no saben res, res no els interessa. Déu te'n guard, però, de topar-te amb un konilosià erudit: veuries com barreja Goethe amb l'antologia del disbarat! Són envejosos i mesquins, elo­gien el poderós i el mediocre, no toleren el talent ni la independèn­cia de caràcter..." La descripció resulta cruel i descarnada. El tall rabiüt del 36, amb la "sang vessada", no en corregeix la duresa, però la transporta a un altre to: al to urbanament jeremíac de La pell de brau.
En parlar-nos de Konilòsia, l'Espriu ens parla també, i més en particular, de "Lavínia". Lavínia és "una gran ciutat, focus nacionalista dels lavinians, els quals constitueixen un grup a part dintre Konilòsia. Tenen una llengua diferent i els defectes koni­losians, augmentats. Els lavinians es dediquen al comerç, a l'ex­plotació fabril i l'exercici de l'advocacia, que dóna per a tothom. Els lavinians són els rics de Konilòsia". No cal dir, suposo, què era, o és, Lavínia, qui són, o eren, els lavinians. La situació mo­ral i de fet de la Catalunya d'entorn del 34 suscitava a l'escriptor uns dicteris encara més inflexibles. Hi ha l'aparença d'uns avenços constitucionals, civils; però l'Espriu no s'hi deixa enganyar. El país està moribund. "El país moribund" es titula, precisament, la pàgina sarcàstica que dedica al tema. Tot allò li sembla "una mascarada grotesca, el somni d'una ment ambiciosa, una ganyota mesquina": una senectud disfressada "amb maquillatge d'adjectius de bambolina". No jutjarem ara si Salvador Espriu era just o no en escriure això. Ell pensava, mentrestant, en unes xacres més profundes que qualsevol possible forma de desorientació política dels dirigents "lavinians" d'aleshores. El país moribund es lamenta d'altres coses. De la depauperació de la seva llengua i de la seva mica de literatura raquítica i grisa. De la inhibició intel·lectual dels seus fills i del seu materialisme baix de sostre. Del seu decan­diment. Però els "lavinians", de més a més, són cofois i incons­cients. "«¿Què me'n dius, de la teva dansa?» «La més bella del món!», digué el cor. «¿I de la teva cançó popular?» «No n'hi ha d'altra, la, la, la!», canta el cor." Etcètera. I el país moribund es mor: ofegat en les aigües encalmades del seu port. Poc podia suposar Salvador Espriu, quan redactava aquella paràbola, que el país anava a "morir" ofegat en unes aigües brutalment tempes­tuoses.
Ja queda explicat com en La pell de brau el poeta es mira els problemes col·lectius de la seva preocupació: des d'un angle "espanyol". Sepharad és Espanya. Sembla que -en algun lloc ho dóna a entendre (Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes, pà­gina 60)-, per a ell, el concepte de "terres hispàniques" abraça no solament l'àrea que s'estén de Perpinyà a Gibraltar i de Bar­celona a Santiago de Galícia, sinó també Portugal i les Amèriques derivades. Era una idea d'un culturalisme innocent, que no resis­tiria la menor crítica. Sepharad, en tot cas, tenia una altra factu­ra: és l'Espanya tràgica i estricta, "la pell de brau" -" ... y vaga por sus campos la sombra de Caín". Sepharad: una Konilòsia on Lavínia quedava subsumida sense pena ni glòria- o amb molta pena i poca glòria. Lavínia amb prou feines hi compta. La petita i doblement ferida Lavínia s'hi dilueix. Com si la sang -taca uniforme- li hagués esborrat les fronteres històriques i socials de poble a part. Sepharad, a través dels poemes de La pell de brau, va delimitant-se com una il·lusió monolítica només pel determi­nant del "gran crim": la "guerra sense victòria entre germans" i les seves conseqüències. Únicament l'idioma hi és tingut en compte: "diverses són les llengües...", repeteix. ¿Konilòsia? ¿Lavínia? Potser no: potser la guerra civil. A seques. Potser La pell de brau no és sinó la gran elegia de la guerra civil, de qualsevol guerra civil. Tot i el "color local" que el poeta hi reuneix -velades relacions amb una actualitat clamorosament òbvia-, els versos de La pell de brau serien vàlids per a tot altre daltabaix fratricida. Però la nostra qüestió era prou més confusa. D'una banda, l’escisió de Konilòsia havia de deixar en una de les parts enfrontades la indeclinable reivindicació de Lavínia. D'una altra, Lavínia ma­teixa -la seva gent- se sentia migpartida per motivacions que ja no eren "de país", sinó ben distintes: de classe, de partit. La pell de brau ho passa per alt, tot això. És la seva debilitat, des del cantó català.
Però no ens desviem de les nostres reflexions. ¿Què són o què haurien de ser, lògicament, Konilòsia i Lavínia en el pensament de Salvador Espriu? Crec que, com a bon mediterrani, l'Espriu és home de "pàtria petita". En l'orla europea de la nostra antiga mar, la tradició de l'Estat-ciutat -Grècia, Roma, tota l'Edat Mit­jana, la Itàlia del Renaixement- és alguna cosa més que un avatar de les formes d'organització política: és així mateix un tret de la mentalitat col·lectiva. Les gran superestructures estatals mo­dernes han tractat d'absorbir o d'integrar la múltiple diferenciació d'aquest litoral. Sempre hi ha ensopegat amb la irònica indife­rència dels nadius. Fa molts anys, Josep Pla va escriure unes ratlles que trobo ben representatives del "mediterranisme" en funció dels afers civils: "El que s'anomena la pàtria, aquesta cosa abstracta, grandiosa, burocràtica, ribetejada de duaners i de carrabiners, és un concepte que no he comprès mai. Materialment, no puc comprendre'l, i no tinc prou força per a deificar el paper timbrat. Sóc i he estat sempre localista, això és, un home que està dispo­sat a dir en tot moment que no hi ha res al món com les coses de Palafrugell. Més enllà de Palafrugell hi ha un primer cercle a dins del qual, si dieu a un home o a una dona: «Bon dia; avui fa bon temps», us responen: «Bon dia; sí, sembla que fa bon temps...», i això és agradable. Passats, però, aquests lligams essencials, tot és per mi completament igual". Els polítics -seguia PIa- tenen l'obligació d'ignorar això: un escriptor, en canvi, "ha d’ésser un home interessat essencialment amb els sentiments reals" i "no crec que pugui parlar d'una manera diferent de la que jo he emprat" (Revista de Catalunya, IV [1927], 575). Hipèrboles a part, Pla hi defineix una actitud típica. No haurien parlat altrament, per cert, Sòcrates o Ciceró, Dant o Miquel Àngel. Ni Salvador Espriu.
No hauria d'haver parlat altrament Salvador Espriu. Si en la [113]


[pàg. 118] -nyable: de nosaltres i del que és nostre. De l`antic solar" on tots tenim bastida la casa, i del germà que ven la seva part per unes "engrunes d'or"... ¿I Sepharad? ¿Hi haurà, implícit o en germen, un "adéu" -penós, compungit, ¿per què no?- a la manera de Maragall?
Al cap i a la fi, és en el clos domèstic on el dolor i la ràbia del poeta han de trobar més incentius. El "país moribund" d'an­tany, què no li semblarà avui?

L'amo t'encerta cada dia el llom,
en fer-ne dòcil blanc d'escopinades.
Grunys de plaer i ben humil t'ajups
sota el fuet i les burles més grasses...

El màxim amor sota la màxima injúria. Salvador Espriu sap massa bé que és, ja, i sense metàfores ni exageracions, una qüestió de vida o mort. I emergent, amb una urgència funesta. Al

          vell cec
que s'ho mirava tot des de les plagues dels seus ulls,
àvides, xopes de sang, calentes,
obertes sense cap resposta a les preguntes del nostre esglai,

s'adreça el seu clam.

Al vell orb preguntava l'esglai
si el meu poble tindria demà.
I la boca sense llavis començà
la riota que no para mai...

No hi ha dubte que, igualment, és en el seu "país moribund" on l'Espriu troba també l'alè prim, dèbil, però resolut, d'un prin­cipi de salvació. El troba ací i enlloc més, potser. "Contra el bou, el serpent, el senglar", el poeta i els seus reprenen el "somni tenaç" d'una triple victòria: queda enunciada en el poema a què em refereixo.
Un cant s'eleva i ve "del cor mateix d’aquesta nit": és la "veu d'ira que no pot cansar-se" -els mots són del Llibre de Sinera. I

quan s'abrandi
de cop la nota sang,

haurà arribat l'hora del recobrament. El poeta hi hauràcontri­buït amb

el difícil guany
d'unes poques paraules despullades.



[7. S. ESPRIU, POETA]

... Un aspre, solitari
crit sense cant,
sense record del cant,

diu ell mateix. D'alguna manera, això podria aprofitar-nos per a caracteritzar la poesia de Salvador Espriu ja des d'un cantó sola­ment literari: d'art de la paraula o de les paraules. "Sense cant", "sense- record del cant": en tot cas, amb ben poca cosa de cant. [,a referència al "cant" sembla obligada. Les tradicions de la lite­ratura occidental la fan indefugible, en tant que, segons elles, per cànon o per gràcia, Ia poesia és primordialment una construcció verbal disposada a tenor de mesures i de cadències. Per a l'home (le les nostres cultures, "poetitzar" ha equivalgut sempre a ex­pressar-se -o a "expressar", en general- conferint als mots un moviment modulós, copiat o descendit de la música. De fet, i en algunes èpoques, la poesia anava lligada a la música: era "cant", en un sentit exacte. En separar-se'n, la poesia ha conservat com a mecanisme intern les inèrcies d'aquella cohabitació originària. Punt la norma de les Preceptives com l'instint "líric" dels ma­teixos poetes, van establir-ne els recursos, els enginys, la tècnica, d'acord amb el "geni de la llengua" i amb les tendències "cultu­rals" de la sensibilitat vigents a cada lloc i a cada moment. La revolta moderna contra les lleis "retòriques" de la poesia no ha estat, pròpiament, una recusació del "cant", sinó una simple pro­testa contra l'anquilosament de les formes clàssiques, una deman­da de llibertat enfront del rigor acadèmic. El "cant" n'ha patit, és clar. A la llarga, hom ha acabat per dissociar-los, "poesia" i «cant": almenys, hom ha acabat per considerar que podia haver-hi "poesia" sense "cant". Però la pressió de l'antic prejudici no ha cedit. L'Espriu, quan es confessa "crit sense cant", segueix reco­neixent-ho.
Tanmateix, no és el "crit" allò que hi desplaça el "cant". Sal­vador Espriu en dirà "crit", i "crit" és, en certa manera: un clamor "aspre" i "solitari" que li puja a la veu des del fons de tots els seus dolors. Només que "en certa manera". Perquè aquest "crit", no arriba a articular-lo en congestió exaltada. Els mots del poeta s'esllavissen abans de quallar en paroxisme.

... Versos
disciplinats, com aquests d'ara...

Sempre són "disciplinats" els versos de l'Espriu: amb una "dis­ciplina" que exclou el "crit" -que disgrega el "crit" i el re­dueix a murmuri o a rondineig. Fins i tot quan increpa o maleeix, fins i tot quan es burla o fustiga, un fre immediat talla el pas a les altiloqüències làbils. No hi ha el furor grenyut, la descordada inflamació, el panteix acalorat, que tanta prosopopeia donen a les declamacions d'altres poetes. "Versos disciplinats." I potser no tot és "disciplina": contenció o rigor. Potser també hi ajuda una altra gravetat, prèvia al mateix fet literari que suposa el poema. "Lúcid" i "desolat", ¿cauria l'Espriu en el parany de la pompa o de l'a­legria "musical" de la paraula?

Als llavis no torna el crit
en lent càntic, car enlloc
no defugiria el toc,
cor endins, del temps perdut.
I esdevé, somni romput,
poca cendra de molt foc.

Un rastre de cendra, doncs: únic testimoniatge del foc devora­dor. La poesia de Salvador Espriu, ben mirat, és una poesia eixuta, ascètica, descarnada. Poc sensual o sensorial: poc mòrbida en les sonoritats, esquerpa a estones, apagada.
Cal afegir, de seguida, que tot això no és aplicable, en principi, als versos satírics. Més aviat sembla que hauríem de dir-ne tot el contrari. El lector recordarà, sens dubte, alguns dels "cantables" de la Primera història d'Esther. Hi trobem, en efecte, uns jocs d'al·­literacions i de cacofonies d'una truculència realment divertida:
Sobirà estrambòtic:
sense accent emfàtic
ni tampoc escèptic,
entonem un càntic
d'amor patriòtic.
Que puguis, oh màstic
elàstic!, al pòrtic
del palau fantàstic,
seure majestàtic,
per mil anys de fàstic,
com avui, simpàtic
jorn apoteòtic.

En Les cançons d'Ariadna, uns altres procediments d'intenció similar incrementen l'aparença virolada dels temes. Tant els passatges rimats de la Primera història d'Esther com Les cançons d’Ariadna a què em refereixo, són glosses, escolis o parèntesis intercalats en el petit món "grotesc" de la prosa de Salvador Espriu. L'escriptor s'hi ha sentit temptat per vells gèneres estrafo­Iaris, el romanç de cec, els rodolins d'auca, la versificació primària, de cultiu popular. La manipulació, però, no pot ser més culta ni refinada. L'artifici hi és palès, provocativament palès. El malaba­risme i l'arbitrarietat decideixen el to dels versos. I jo no sé es­tar-me de pensar que l'Espriu, en abandonar-se -abandonar-se és un dir- a un treball tan recargolat, pretén alguna cosa més que esmolar la caricatura "grotesca". Trobo que, comptat i debatut, l'Espriu s'hi dedica a la paròdia. Una mica de conya humiteja l'exercici i en subratlla la futilitat.

Un parell de mots amb "sóc"
rimaré, i adhuc amb "jóc"...

Hi ha com un solatge de reticències davant els luxes i les mol·­lícies del "cant", que l'Espriu estrafà o escarneix.
Però quan s'aparta del sarcasme, quan es replega al quiet i in­quietat refugi de la seva meditació, la poesia de Salvador Espriu es fa -és- eixuta, ascètica, descarnada. No que hi desaparegui el "cant": sempre en queda un ròssec, naturalment. El poeta no sap ni vol raure'l. Al capdavall, també l'Espriu hi creu: vers, estrofa, poema, són, per a ell, coses amb entitat pròpia -i "audi­ble". Per això, sovint, compta les síl·labes i busca la rima. For­malment, la poesia és encara un "ordre" en les paraules, un ordre imposat al "temps" de les paraules, i això implica recurs als sons i aquiescència als ritmes: "una certa música". Ara: l'Espriu no passa d'aquí.

D'un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos...

No gaire "brillants": no gaire "sonors". És possible que tam­poc no pogués passar-hi. L'Espriu no sembla ser d'aquells poetes que tenen el verb llisquent i sortós, per als quals paraula i mú­sica esdevenen una sola i miraculosa profusió. El tel de "càntic" que envolta la seva poesia és més forçat que no pas espontani. Ell no ha de reprimir-se cap propensió a la facúndia gràcil i ma­quinalment escandida, sinó que, per contra, ha d'ajudar-se per aconseguir-ne un eco encoratjador. Algunes ostensibles irregularitats de prosòdia, una reincidència en les rimes falses, prou que mostren que el poeta no és massa primmirat en aquestes qüestions. L'ús assidu del vers blanc, del vers lliure, de més a més, confirma que Salvador Espriu no concedeix al "cant" sinó una ben relativa atenció. Amb els mètodes de l'estilística, un expert podria declarar molts altres trets de la lírica espriviana, que s'avindrien a refermar les presents observacions. Un detall: l'economia, o quasi l'avarícia -en determinats poemes- d'articles, que dóna a la dicció un laconisme singular. La impressió d'austeritat verbal és completa.
Una austeritat que ni tan sols l'empelt hebreu arriba a dero­gar. Dels llibres d'Israel, que l'Espriu coneix a fons, no n'aprén la lliçó més de preveure: l'elocució sumptuosa, el gust de les doxologies esplendents, el fast recitatiu del versicle. Paul Claudel, habitual visitador de la Bíblia, n'havia extret just això: una xer­rameca exuberant, torrencial, indeglutible. Potser perquè Clau­del no veia en aquella literatura sinó l'aspecte d'oblació, de pre­gària ritual, d'oracle sagradament loquaç, oficis o ocasions en què els autors del poble jueu feien lluir tota la magnificència retòrica de què foren capaços i que no era minsa. Per a parlar amb Jeovà, o per a parlar en nom de Jeovà, calia alçar la veu i adornar-la: és el que feia seguit seguit Claudel, pobre home, convençut com estava que la meitat dels seus papers emanava de Déu i l'altra meitat s'hi dirigia.  Salvador Espriu, en canvi, quan s'acosta a les escriptures i als seus succedanis, s'interessa sobretot en una altra cosa: en la mixtura d'enyorament, de tribulació í de prometença amb què Israel mira el seu propi destí de poble, i que els reis, els savis i els profetes exprimiren en termes lacerants i expeditius. No és la gala litúrgica allò que l'atreu en la poesia hebraica: hi cerca la sentència, la lamentació, la ressenya de les fatigues i de Ies confiances. Alguns teòlegs cristians han reprovat amb enuig les reaccions dels jueus davant el seu drama col·lectiu: l'Israel de l'Antic Testament hauria estat el poble més "terrenal" del món. Predilecte de Déu, convocat a supremes deferències, Israel no pensa sinó en els béns palpables i en els sofriments directes. Els jueus necessiten Jeovà per tal d'acomplir-se com a poble, i potser per a res més: en el Pacte no hi veuen més que això, una "aliança" que hauria de preservar-los o de restaurar-los en la seva terra, en la seva ciutat. I és aquesta faceta de l'aventura hebrea que Salvador Espriu s'assimila i incorpora.

Guardàrem en cors de terra
clarors de ciutat perduda...

Ja abans de La pell de brau, l'Espriu acut a la fraseologia i a la memòria dels jueus a fi d'exposar, diferida, l'acerba experiència del seu poble. La pell de brau en serà el resultat d'íntegra ple­nitud.
Per cert que, fent-hi un incís, seria una ocupació molt agra­dable la de "situar" aquest semitisme literari de l'Espriu dins les inèrcies tòpiques de la literatura catalana.[1] Entre la gent del Mediterrani -vull dir la gent de lectures selectes-, l'afecció a considerar-se descendència dels grecs antics és una fatalitat com qualsevol altra. Saber-nos "parents" de Plató i de Pericles, d'Ho­mer i de Praxíteles, i de tots aquells personatges els noms hereux dels quals -Boileau dixit- semblent nés pour les vers, ens fa molt de goig. Els escriptors s'hi entusiasmen i tot. Aquí tots som hel·lènics. Per no sortir de casa: aquí va ser hel·lènic don Joan Maragall -el primer home de lletres del país que renuncià a sen­tir-se "cavaller medieval" d'englantina-; i va ser hel·lènic -de quina manera!- el senyor Eugeni d'Ors; i va ser hel·lèníc -aquest, de més a més, per raons de filologia- el doctor Carles Riba. Sos­pito, i espero que el lector em perdonarà l'aprensió, que l'Hèl·lade de Maragall, de l’Ors i de Riba -la mateixa si fa no fa- no era tal Hèl·lade, sinó Goethe. Tots tres, goethians de soca-rel, diversa­ment goethians, "sentiren" el Mediterrani i les seves coses a través de prismes manllevats a la tofuda i nòrdica forasteria del micro-­Júpiter de Weimar. Tres peces tan decisives de la moderna lite­ratura indígena, concorrent en el vici, havien de crear-hi un malentès ben especiós. A força de parlar de Grècia o de traduir Ho­mer, van acabar convencent l'opinió pública que "ells" eren els autèntics "mediterranis". Eren goethians: només. Potser els “au­tèntics mediterranis" van ser, o són, qui diré jo?, Pitarra, i Pompeu Gener, i Rusiñol, i Sagarra, i Pla. Sigui com sigui, el miratge ­"clàssic" –hel·lènic, i també llatí- se'ns va fer quotidià. Hi ha hagut una llarga temporada en què els plumífers del país van creure's que, com en el sonet de Josep Carner,

dins la gleva amiga
jeu enterrada una deessa antiga
que et vetlla encara, compassant-te el gest.

El gest o la ploma. I de sobte, Salvador Espriu es treia de la mànega una fosforescent erudició rabínica i l'etzibava enmig de tantes complaences d'àgora i de columna truncada.
L'enfit de goethisme ha estat aclaparador. Manuel de Mon­toliu va investigar-lo amb el major respecte i una sensacional bona fe, i el tema li donà corda per a moltes pàgines. Suposo que, després de la triple dosi maragalliano-orsiano-ribiana, ja hau­rem quedat prou saturats de Goethe per a un parell de segles almenys. El que sorprèn una mica és, tanmateix, que, al costat d'això, la literatura catalana moderna presenti una penúria tan eminent d'irrigació semítica. Donat que les sagristies han contribuït formidablement a la nostra recuperació literària, i l'han for­nida de proses i versos en quantitats industrials, era d'esperar que el llevat bíblic hi pesés amb alguna eficiència. No ha estat així. Parlo de "literatura" i només de "literatura". Hi ha hagut, és clar, una cabalosa vena cristiana, que, des de les estampetes de mos­sèn Cinto als Tres oratoris de Carles Riba, ho mediatitza tot. Però jo pensava en l'Antic Testament. Pocs textos il·lustres podrien ser-hi comptats: les traduccions -en un català gras i rutilant, musculós- de mossèn Frederic Clascar, els Poemes bíblics de Joan Alcover, el Nabí tardà de Josep Carner. Llevat d'això, i d'alguna altra excepció que ara se m'escapi, les ressonàncies d'lsrael en les lletres catalanes contemporànies són insignificants. Déu me'n guard, de lamentar-ho; no sé què n'hauríem fet. Salvador Espriu compensarà amb escreix aquest dèficit. La tercera part d'El caminant i el mur, la Primera història d'Esther, La pell de brau, creacions instal·lades en una atmosfera semítica, judaica, ben definida: bíblica i talmúdica. No sé si l'Espriu continuarà per aquest camí en la seva obra de demà. Potser la mina hebrea encara se li presta a explotacions més exhaustives.
Fins a quin punt aquest judaisme "literari" de l'Espriu és més que literari? Si no me'n recordo malament, ell parla en algun lloc -o en alguns llocs- de la "seva" raça, pobra, perseguida, itinerant, vella. Abans, en companyia de Josep Pla, li havíem assignat unes aproximacions a la malhumorada ideologia de 1'Eclesiasta. No ho hem de prendre al peu de la lletra, això. No tot, en l’Espriu, és paraula de circumcís. Ni de bon tros. Si m'he aturat a especular sobre aquest aspecte de la seva producció és perquè, a banda la significació literària intrínseca que hi té, el trobo insòlit dins el panorama actual de la cultura catalana. Però hi ha d'altres coeficients, ja no semítics, i també importants, en els versos i en la prosa de l'escriptor. Els d'arrel greco-romana, verbigràcia, hi són ben clars. Des del paisatge de "Pontos" o el crit de "Prometeu", en Les hores, a l'entera tragèdia d'Antígona, passant per molts símbols i moltes inspiracions, els carreus que l'Espriu pren de les ruïnes de l'Antiguitat clàssica són nombrosos, distingits. I encara caldria anotar-hi incorporacions menys visibles, de dispersa proce­dència. No hem d'oblidar allò que dèiem al començament: la riquesa intel·lectual, la "biblioteca desolada i lúcida", la porositat del poeta a tota mena de seduccions intel·ligents. De més a més, l'Espriu no amaga el caràcter "factici" del seu hebraisme. En la Primera història d'Esther, l'ús que en fa bé pot qualificar-se d'i­rònic. L'episodi bíblic en què es basa aquella "improvisació per a titelles" hi ve esgranat a través d'una fantasia tota popular, que tant valdria relacionar amb les explicacions domèstiques de la se­nyora Maria Castelló, com amb la possible cantarella d'un cec Altíssim, speaker vilatà de la representació. L`anècdota oriental" és manejada per l'Espriu com un "apòleg": "immortal apòleg". Ja sabem amb quina moralitat. Si en la Primera història d'Esther personatges i esdeveniments -malgrat la cua seriosa de l'apòleg- ­cauen dins l'esfera del "titellisme" més esprivià, l'ingredient jueu de La pell de brau acompleix una altra funció. Els homes de la Golah, Sepharad i tota la resta hi constitueixen una "figuració"­tenen un sentit translatici inconcús. I tot això és pura maniobra literària.
Però la poesia de Salvador Espriu es regeix, sempre, pels deter­minants insondables dels seus "continguts". Poso entre cometes el mot "continguts": sé que és toscament inadequat. La distinció entre "forma" i "contingut" ha estat -i amb justícia- arraco­nada a la cambra dels mals endreços de la crítica, i jo no tinc cap interès especial a treure-la'n. De tota manera, cal fer-se com­prendre, i he escrit "continguts" a gratcient. Els hem repassats. No tan a fons com el lector i jo hauríem volgut. Insondables, deia. Hi ha la meditació de la mort,

cor endins d'aquella mar
sense retorn...

Hi ha el temps que s'esmuny, que es crema a si mateix, que només deixa en les mans i en la llengua un dipòsit de record i de sèver. Hi ha el dolor dels homes que es combaten, que vessen la seva sang amb l'odi espantós dels germans. Hi ha el poble, el poble del poeta, vençut, i la fèrula que el domina, i la vilesa que l'en­fonsa. I hi ha Sinera. En aquest paper, he parlat poc de Sinera, i Sinera és el món de l'Espriu. L`“única pàtria que tots hem entès", escriu en el pròleg a la Primera història d'Esther: una pàtria que és gent, terra i vocació. Darrera cada vers de l'Espriu trobaríem, sens dubte, la llum de Sinera, el jardí, la mar, els rials, els arbres, la pluja, el silenci de Sinera. I tot, mort, temps, dolor, poble, Sinera, tot és substància exacta de la seva poesia: substància exacta i indistinta, única, una, unida. Les paraules I'obeeixen. Ara són tenses i nervioses, "com llances"; ara, mor­dents i ulcerades. O tenen un pas evanescent, mat, lleu. O encara sonen amb una remota vibració esfereïdora.

Només fràgils mots
de la meva llengua...

Aspre i solitari, o no: "crit sense cant". Un crit, insisteix Salvador Espriu.

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.

Un crit sufocat,                                però persistent i dirigit. Aquesta poesia  és, ha estat fins avui, un dels "crits" més dramàtics de tota la nostra història literària. Caldria comparar-lo al "crit" -desolat, lúcid- d’Ausiàs Marc.
                                                 
                                             Sueca, novembre-desembre de 1962        
              Joan Fuster: CONTRA EL NOUCENTISME. 1977. Ed. Crítica, Barcelona, col·lecció Sarrià, núm. 1, pàgs. 61-127


[1] Cfr. L’aforisme de Fuster: “Admire molt l’obra de Salvador Espriu, entre altres raon més serioses, perquè ha intercalat una mica de semitisme enmig d’una literatura de tantes pretensions hel·lèniques com la catalana del Nou-cents”. (CPI, 68,6) [ICR]. Afegir-ne la resta