dilluns, 3 de febrer de 2014

FUSTER i l'ANIMALITAT HUMANA

ANIMALITAT HUMANA: pensaments fusterians sobre el tema



                          Joan Fuster: Consells, proverbis i insolències. 1968
                             
1.     Cada nom és un pseudònim; cada cara, una màscara; cada paraula, un equívoc. I en aquestes condicions, l’home és un animal social! Sí, senyors: zoon politicon[1]. [p.31,1]
2.     «El propietari, aquell animal prehistòric...»  Realment!
3.     Sembla estrany que l’home haja tardat tant a inventar els museus, les grans butaques confortables, el tango, la sociologia, les vacances –i tantes altres coses que no tenen res a veure amb el progrés de la ciència. Potser és que no som uns animals tan intel·ligents com volem fer-nos creure. [p. 98]
4.     Per decidir-se a protegir els animals i les plantes, cal ser una mica cínic.

                             Joan Fuster:       Causar-se d’esperar (1965)

5.     ALIMENTACIÓ I METAFÍSICA.- L’home –també ens ho corrobora la història- ha tingut sempre la pretensió de no ser un animal com els altres.
6.     ELS DEFECTES DELS AMICS I ELS PROPIS.- Vivim la meitat de la vida, i l’altra meitat l’esmercem a justificar-nos. És el nostre destí d’«animals ètics»[2].

                          Joan Fuster:        Diari (1952/1960) [1969]

7.     D’ANTROPOLOGIA.-  Una antropologia ben plantejada, ha de començar pel goril·la. En el goril·la, l’home s’hi reconeix. Hi endevina una rèplica seua, una incòmoda homologia. Aquests animals ens fan gràcia i ens repugnen, alhora. La nostra actitud envers ells és el problema a analitzar.[19-V-1959]
8.     LES NOSTRES FATUÏTATS.- L’home és, indiscutiblement, un animal que s’adora a si mateix: l’únic animal capaç de subtileses tan refinades. [22-VIII-1959]

                       Joan Fuster:  DICCIONARI PER A OCIOSOS (1985)

9.     FATUÏTAT.- [...] L’home és un animal fatu, l’únic —dins l’escala zoològica— que té la possibilitat de ser-ho.
10.  LECTURA.- [...] Teòricament, l’home vital no en sentirà més que qualsevol animal —una vaca— sa: ell seria l’animal sa. Però aquest home no existeix: l’home és sempre un animal malalt. I quan no busca remei —o calmant— en la lectura, el trobarà en d’altres recursos que solem qualificar d’embrutidors: l’alcohol, el cinema o el que sigui.
11.  SEXE.- [...] Hi ha una raó que explica aquesta comprensió —o incomprensió— còmica del sexe. I és: que la descripció de l’acte sexual, tant si es vol com si no es vol, comporta la reducció de l’home —home i dona— a un complex d’actituds irreversiblement animals, i l’home es riurà de si mateix sempre que es vegi actuant com una bèstia. L’home té un alt concepte d’ell mateix com a espècie.
   La humanitat, en els nostres càlculs, constitueix una agradable excepció dins el món de la zoologia: l’home és l’animal que ha deixat de ser animal. Totes les filosofies i totes les ètiques que hem produït fins ara insisteixen en aquest punt. L’esforç per ofegar o escamotejar la bèstia que l’home continua sent, esforç incessant i genial, confirma certament la condició excepcional de l’home dins la naturalesa. Tanmateix, és un esforç que no arribarà mai a suprimir —perdó per la lapalissadela seva animalitat. El cos i les seves exigències són una dada irrefragable que les il·lusions espiritualitzadores no poden passar per alt. Les necessitats fisiològiques elementals, diàriament plantejades, insurgides a cada instant, reclamen la seva satisfacció. Aquesta impertinència invariable fereix i desqualifica l’home en la majestuosa idea que s’ha forjat de la seva pròpia imatge. Per això la fisiologia ha rebut, en gairebé totes les seves manifestacions, un tracte repressiu: s’ha procurat velar-la, ja que no era factible res més. La fisiologia són «les funcions baixes». L’home, per realitzar-les, es retira, s’aparta, s’amaga. Només el fet de menjar s’ha salvat de la restricció, i encara hi ha el record de societats i de persones que, especialment sensibles, l’han condemnat també a la fosca discreta dels recambrons. Totes les altres activitats naturals del cos que considerem incompatibles amb la gloriosa superioritat de l’home, són objecte, en una mesura major o menor, d’una forma o altra de pudicícia socialment imposada: esternudar o escopir, gratar-se o defecar, rotar o tossir. Les precaucions que la urbanitat ens demana quan hem de realitzar alguna d’aquestes accions, no solament obeeixen a una pulcra deferència envers la gent que ens envolta: són, Així mateix, gestos amb què mirem de pal·liar o d’encobrir les expansions insolents del nostre cos. Els fets sexuals han merescut tothora el més dràstic confinament a les penombres retretes. Sobre el sexe pesen prevencions molt específiques, és clar: però, en el fons, és la zona del nostre comportament corporal que ens sembla més identificada amb l’animalitat. Una parella «intentant reproduir-se» — com deia aquell— és, per a la mentalitat tradicional, l’estampa autèntica i intolerable de la bèstia sorpresa en el moment de màxima concreció zoològica. [...]
   La luxúria in actu pot arribar a fer una certa impressió depriment, en tant que espectacle vist o evocat: la luxúria pròpia o la d’altri. Lionardo da Vinci afirmava que l’acte de l’amor —el sexe en ple ús— és tan lleig, que «la natura si perderebbe» si els qui forniquen es veiessin fornicar. El Vinci exagerava: la perpetuació de l’espècie no corre cap perill per aquest cantó. El problema, però, no és de «lletgesa», o no és tant de «lletgesa» com d’allò altre: de declaració animal. L’home, aquell ésser a part, fet a semblança de Déu, titular de tantes virtuts, creador d’arts i de filosofies, predilecte del destí, abdica sobtadament totes aquestes prosopopeies i es lliura als jocs de la carn, com un gos o com una mosca. Ell no es veu fornicar, i la fruïció l’encega. Però els altres el veuen: saben que fornica i com fornica. És la funció sexual mateixa, arrencada del seu context humà, que hi és vista: amb els ulls o amb la sospita. I el contrast fa riure: és còmic. És còmic pensar l’antianimal que vol ser l’home rebaixat a la més animal de les accions. Tota l’ampul·lositat de les conviccions humanes es desinfla en aquest punt: l’home esdevé grotesc per a l’home. La pornografia en treu bon profit. La grosseria de la nomenclatura sexual —argot, eufemismes—, ja al·ludida, s’origina en això: no pot haver-hi noms seriosos per a coses que no ho són gens. I si de cas s’hi mescla una mica de perversió o d’irregularitat, el tret còmic augmenta: l’home, aleshores, no sols es capté com un animal, sinó encara com un animal aberrant. Els acudits sobre homosexuals són més hilarants precisament per l’extravagància animal de la pederàstia. Les històries rústiques basades en anècdotes de bestialitat —el pastor que fornica amb la cabra, etc.— són una altra font d’irrisió.
   L’home està disposat a riure’s del sexe, sigui com sigui: a riure’s, doncs, de si mateix. He dit «la més animal de les accions». Objectivament l’expressió és falsa. La qualitat fisiològica del sexe no és més —ni menys— «animal» que qualsevol altra funció animal del cos. Però el fet és que, per a nosaltres, per a l’home que anomenem civilitzat, l’acte sexual supera en vilesa —vilesa— tota altra ocupació d’ordre fisiològic, ni que sigui l’excrementícia. És possible que això es degui al caràcter luxós, o relativament luxós, del sexe. Orinar o menjar són actes imprescindibles, sots pena de mort; rotar o esternudar són actes, segons com, inevitables. Però l’instint sexual, en l’animal que és l’home, està excepcionalment subjecte a control. Si la castedat és una virtut, és perquè entra dins les possibilitats humanes. En certa manera, per tant, l’ús del sexe és voluntari. És a dir: la faceta d’animalitat que suposa el sexe té tot l’aire de ser deliberada. L’home, quan fornica, fa l’animal, retorna a l’animal, perquè vol. És a gratcient que l’home es posa en ridícul. En un dels seus llibres, Josep Pla cita una frase de lord Chesterfield sobre la incidència carnal. Ho ignoro tot de lord Chesterfield, i he d’aprofitar la mediació de Pla per adduir-ne el testimoni. «The pleasure is momentany; the cost is exorbitant; the position is ridiculous», escrivia el noble britànic al seu fill.
   La postura és ridícula. Ho és, realment? No entrarem, ací i ara, a dilucidar l’abast que el vocable ridícul té o ha lícitament de tenir. Tant si la position és ridícula com si no ho és, mirades les coses des del punt de vista de Sirius, no hi ha dubte que, en la pràctica, tothom està persuadit —tothom, en un moment o altre, ridícul perquè no ho pot eludir— de la ridiculesa de la situació. «Així ho hem trobat i així ho deixarem», és el comentari de Pla. Però això no lleva res a la circumstància de ser-ho: a la ridiculesa. I hom se’n riu. La comicitat del sexe és angoixosament palmària.
   [...] En l’aspecte del sexe, la pressió social és intensa, i forta havia de ser la temptació de la burla. Tot això és evident, i ens informa d’una de les causes que estimulen la concepció còmica del tema sexual. De tota manera, l’important és allò que dèiem abans: la comicitat del sexe és intrínseca, perquè surt de la contraposició de dues apreciacions extremes de l’home, la sublim i l’animal. [...]
   I la idea d’un «temple de l’Esperit Sant» enfangat en el fornici havia de resultar, necessàriament, aclaparadora. La propugnació de la puresa, i en conseqüència el desdeny llòbrec del cos i de les seves febleses, el repudi de l’animal, n’era un corol·lari forçós. El sexe és denunciat com una sutzura, potser com la més denigrant de les sutzures que poden amenaçar-nos. [...]
   La fisiologia, avui, més que no amb la vella idea d’«animalitat», es relaciona amb la idea de «salut». I ja no fa riure —o no fa riure tant.
12.           VENJANÇA.- Però no tothom és prou fort o prou valent per a suportar el risc d’una baralla, ni que sigui merament verbal: l’home acostuma a ser un animal prudent, i procura de no embolicar-se en dificultats sense un mínim de garanties.

                         Joan Fuster: SAGITARI (1985)

13.  . Ecologia.- ¿I els milers, o milions i milions d’espècies d’animals i vegetals, que s’han extingit abans de l’aparició del primer fum industrial?
14.  La Naturalesa, evidentment, no produeix jardins. ¿Hi ha res més artificial que un jardí? [109, 7]
15.  Ecologia.- ¿I els milers, o milions i milions d’espècies d’animals i vegetals, que s’han extingit abans de l’aparició del primer fum industrial?
16.  La rosa, sense la literatura que li ha caigut a sobre, només seria una col petita, insípida i de colors enganyadors. El perfum, a la cuina, s’esvairia. Josep Pla[3] s’equivocava[4]. [pàg.103, 1]


[1] El «zoon politicon» és l’afortunada expressió d’Aristòtil (Pol., I, 2) per a definir l’home en tant que «ésser viu capaç de viure en societat, sociable». 
[2] Cfr. Examen de consciència (1968, pàg. 17): “L’home es passa la meitat del temps tractant de justificar allò que ha fet en l’altra meitat: justificar-ho davant d’ell amteix i, sobretot, davant dels altres.”.
[3] Josep Pla (1897-1981), vastíssim escriptor i periodista català.  «L’únic que falta a les roses per a ésser perfectes és ésser comestibles» (Les hores). Cfr. també DOMÍNGUEZ, Martí: Peiximinuti, 1993, «La rosa de Pla i Fuster», pàgs.173-174.
[4] PLA, Josep: «Les roses són d’una bellesa absoluta. ¿Pot existir una forma artificial construïda, una creació més acabada de la facultat imaginativa? L’únic que falta a les roses per a ésser perfectes és ésser comestibles. Si ho fossin, si poguessin ésser utilitzades en algun guisat primaveral –que són els millors de l’any-, serien probablement la cosa de la naturalesa més perfecta i sublim. No, si els plau, no riguin...». Les hores, «El mes de Maria». OC, 1992, vol. 9, pàgs. 134-135. Gran part d’aquest escrit i tot l’anterior -«Les roses de Sant Ponç»- tracten d’aquest flor.

dimarts, 21 de gener de 2014

Els mitjans de comunicació: influència



INFLUÈNCIA DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ MODERNS
En la desestabilització social del català, i fins i tot en la familiar, la ràdio, primer, i la televisió, després, han estat factors determinants. El cinema hi coadjuvava. Però, a mésura que s'escampava l'ús de la ràdio, s'encetava una situació inèdita: per primera vegada, des de feia gairebé mil anys, en els domicilis de llengua catalana s'introduïa una veu que parlava en castellà —o cantava en castellà— durant hores i hores, cada dia. Ningú no podia ser tan impermeable perquè aquesta ingerència lingüística, ben rebuda, no repercutís en els hàbits col·loquials. El primer pas de la castellanització havia estat, en el xvi i en el xvii, el fet que els catalanoparlants s'acostumassen al castellà: s'hi acostumaven amb el tracte dels forasters —castellans— que venien a aveinar-se entre nosaltres, amb els frecs amb les tropes castellanes que anaven i venien per ací, amb els sermons dels capellans barrocs, amb el pas dels cómicos de la lengua, amb... Aquestes intromissions ex­pliquen moltes coses. La ràdio les superava. La televisió, de seguida, les ha magnificades. És una dada que no hem d'oblidar.
Perquè, en el millor dels supòsits, i per més catalanescos que siguen els receptors, la influència del castellà sobre el ca­talà es consolida. Torne a dir que no és cosa d'ara: ve de fa segles. Només que ara és més efectiva i més ràpida, i es produeix enmig d'una «inconsciència» global. També hi era, abans, aquesta «inconsciència». A partir d'un cert moment —un moment clau—, els catalanoparlants parlaven català sense adonar-se'n: una mica com el burgés-gentilhome de Mo­liere que ignorava que parlava en prosa. O pitjor encara. I el  català que parlaven restava contaminat pel castellà invadent, afectant el lèxic, la prosòdia, la sintaxi, i més, el sentit social de l'ús de l'idioma. El capítol més fonamental d'una «his­tòria social de la llengua catalana» seria aquest: el que aclarís com el poble catalanoparlant s'«acostuma» al castellà. Com, quan i per què. Això és anterior a les mesures repressives adjacents a la Nova Planta. Un cop acostumats al castellà —a entendre'l poc o molt—, els catalanoparlants de la Península i de les llles ja no necessitaven gaires pressions per castellanitzar-se. Els del Continent ja estaven condemnats al francés. Si això era inflexiblement lògic en el temps pre-audiovisual, què no serà avui?
L'única possibilitat seria rescatar l'utillatge audiovisual per al  català. Trobe que és un pas a donar, abans i tot que recuperar l’escola o la Universitat, o la tipografia. Sota la Dic­tadura, no hi havia res a fer. Prou que ho haurien aconsellat al Generalísimo els seus assessors filològics, aquells que temia Carles Riba. Si per a Franco l'enemic era el «catalanisme», algú li hagué de dir que havia de començar per l'idioma. Hi hagué molts franquistes catalanoparlants i catalanoparlants conscients. Van comprovar que la maniobra era ben calcula­da. No hi tenien res a fer, per més adhesions al «régimen» que hi vagen formular. Hi ha dos llibres molt instructius sobre el particular: Los catalanes en la guerra de España, d'un tal senyor Fontana, i Los valencianos en San Sebastiàn, de Teodor Llorente i Falcó, fill del poeta Llorente. Són anècdotes delicades. Les deixarem de banda.
Simultàniament, o una mica després, en la Revista de Ca­talunya, que es publicava a París, Rovira i Virgili posava el dit en la plaga. Rovira i Virgili venia a dir: «Més m'estimo un diari anticatalanista en  català, que no pas un diari catalanis­ta en castellà». L'afirmació, d'entrada, pot semblar discuti­ble. No ho era, aleshores, ni ho és ara: si un diari «anti­catalanista» pogués funcionar en  català, acabaria creant «catalanistes». En canvi, tot el «catalanisme» que s'haja pogut intentar en castellà —el Destino del senyor Vergés, ben poc «catalanista» tanmateix— ha vingut a refermar la caste-llanització. Que no podien fer una altra cosa? Podrien no haver simulat fer «catalanisme». I quin «catalanisme»? No negaré que, d'alguna manera, publicacions com el Destino van colaborar tangencialment a mantenir la «flama sagrada». I que conste que jo m'hi vaig apuntar. Però fou una trampa.
El català, a les acaballes del franquisme i avui, ha tingut un mòdic accés als «mitjans de comunicació de masses»: al cinema, a la ràdio, a la televisió. No és suficient. Si el  català no ha de «morir», caldrà instaurar-lo plenament en aquesta línia. No estem per perdre temps. Cal catalanitzar el cinema, cal catalanitzar la ràdio, cal catalanitzar la televisió, i urgentment. I els diaris, és clar. Però, ¿com? ¿I qui ho podria fer? Hi ha, en uns casos, el monopoli de l'Estat, que, a tot estirar, farà concessions no massa clares. Si n'ha fetes algunes al Principat, en la ràdio o en la televisió, i si arriba a ser condescendent amb les llles, que no ho sé, al País Valencia —àmbit catalanoparlant dens, malgrat el seu «bilingüisme» territo­rial— hi ha una sistemàtica marginació del  català. I hi ha l'empresa privada. L'empresa privada, que va a fer diners, no adoptarà el  català fins que el  català no siga lucratiu en la publicitat. Igual que el cine. I igual que tot. És el «sistema».
L'anomenat «Estado de las autonomías», que seria l’ac­tual, tampoc no es mostrarà gaire disposat a cedir en matèria d'idioma. I ho hem d'entendre. Al cap i a la fi, entorn del castellà, hi ha massa interessos creats perquè gosen fer moltes concessions, ni que volguessen, que no voldran. El restabliment del  català en uns mínims graus d'oficialitat implicaria serioses ruptures en tots els escalafons burocràtics —des dels mestres d'escola a l'administració de justícia, passant per mil oficines—, i això no ho consentiran sense infinites resistències. Mane qui mane, per descomptat. Una «autonomia» per a Obres Públiques o per a Sanitat —seria una descentralització— potser s'animaran a atorgar-la, i encara amb parsimò­nia. Pel que fa a la llengua, seran tan restrictius com podran. Ja que val més una mica que no res, i hem d'acceptar les coses com vénen. No ens hi hauríem de resignar, però.
Joan Fuster . O ARA O MAI. 1981, dins Pamflets polítics, 1985, Empúries, pàgs.127- 130.