dimarts, 21 de gener de 2014

Els mitjans de comunicació: influència



INFLUÈNCIA DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ MODERNS
En la desestabilització social del català, i fins i tot en la familiar, la ràdio, primer, i la televisió, després, han estat factors determinants. El cinema hi coadjuvava. Però, a mésura que s'escampava l'ús de la ràdio, s'encetava una situació inèdita: per primera vegada, des de feia gairebé mil anys, en els domicilis de llengua catalana s'introduïa una veu que parlava en castellà —o cantava en castellà— durant hores i hores, cada dia. Ningú no podia ser tan impermeable perquè aquesta ingerència lingüística, ben rebuda, no repercutís en els hàbits col·loquials. El primer pas de la castellanització havia estat, en el xvi i en el xvii, el fet que els catalanoparlants s'acostumassen al castellà: s'hi acostumaven amb el tracte dels forasters —castellans— que venien a aveinar-se entre nosaltres, amb els frecs amb les tropes castellanes que anaven i venien per ací, amb els sermons dels capellans barrocs, amb el pas dels cómicos de la lengua, amb... Aquestes intromissions ex­pliquen moltes coses. La ràdio les superava. La televisió, de seguida, les ha magnificades. És una dada que no hem d'oblidar.
Perquè, en el millor dels supòsits, i per més catalanescos que siguen els receptors, la influència del castellà sobre el ca­talà es consolida. Torne a dir que no és cosa d'ara: ve de fa segles. Només que ara és més efectiva i més ràpida, i es produeix enmig d'una «inconsciència» global. També hi era, abans, aquesta «inconsciència». A partir d'un cert moment —un moment clau—, els catalanoparlants parlaven català sense adonar-se'n: una mica com el burgés-gentilhome de Mo­liere que ignorava que parlava en prosa. O pitjor encara. I el  català que parlaven restava contaminat pel castellà invadent, afectant el lèxic, la prosòdia, la sintaxi, i més, el sentit social de l'ús de l'idioma. El capítol més fonamental d'una «his­tòria social de la llengua catalana» seria aquest: el que aclarís com el poble catalanoparlant s'«acostuma» al castellà. Com, quan i per què. Això és anterior a les mesures repressives adjacents a la Nova Planta. Un cop acostumats al castellà —a entendre'l poc o molt—, els catalanoparlants de la Península i de les llles ja no necessitaven gaires pressions per castellanitzar-se. Els del Continent ja estaven condemnats al francés. Si això era inflexiblement lògic en el temps pre-audiovisual, què no serà avui?
L'única possibilitat seria rescatar l'utillatge audiovisual per al  català. Trobe que és un pas a donar, abans i tot que recuperar l’escola o la Universitat, o la tipografia. Sota la Dic­tadura, no hi havia res a fer. Prou que ho haurien aconsellat al Generalísimo els seus assessors filològics, aquells que temia Carles Riba. Si per a Franco l'enemic era el «catalanisme», algú li hagué de dir que havia de començar per l'idioma. Hi hagué molts franquistes catalanoparlants i catalanoparlants conscients. Van comprovar que la maniobra era ben calcula­da. No hi tenien res a fer, per més adhesions al «régimen» que hi vagen formular. Hi ha dos llibres molt instructius sobre el particular: Los catalanes en la guerra de España, d'un tal senyor Fontana, i Los valencianos en San Sebastiàn, de Teodor Llorente i Falcó, fill del poeta Llorente. Són anècdotes delicades. Les deixarem de banda.
Simultàniament, o una mica després, en la Revista de Ca­talunya, que es publicava a París, Rovira i Virgili posava el dit en la plaga. Rovira i Virgili venia a dir: «Més m'estimo un diari anticatalanista en  català, que no pas un diari catalanis­ta en castellà». L'afirmació, d'entrada, pot semblar discuti­ble. No ho era, aleshores, ni ho és ara: si un diari «anti­catalanista» pogués funcionar en  català, acabaria creant «catalanistes». En canvi, tot el «catalanisme» que s'haja pogut intentar en castellà —el Destino del senyor Vergés, ben poc «catalanista» tanmateix— ha vingut a refermar la caste-llanització. Que no podien fer una altra cosa? Podrien no haver simulat fer «catalanisme». I quin «catalanisme»? No negaré que, d'alguna manera, publicacions com el Destino van colaborar tangencialment a mantenir la «flama sagrada». I que conste que jo m'hi vaig apuntar. Però fou una trampa.
El català, a les acaballes del franquisme i avui, ha tingut un mòdic accés als «mitjans de comunicació de masses»: al cinema, a la ràdio, a la televisió. No és suficient. Si el  català no ha de «morir», caldrà instaurar-lo plenament en aquesta línia. No estem per perdre temps. Cal catalanitzar el cinema, cal catalanitzar la ràdio, cal catalanitzar la televisió, i urgentment. I els diaris, és clar. Però, ¿com? ¿I qui ho podria fer? Hi ha, en uns casos, el monopoli de l'Estat, que, a tot estirar, farà concessions no massa clares. Si n'ha fetes algunes al Principat, en la ràdio o en la televisió, i si arriba a ser condescendent amb les llles, que no ho sé, al País Valencia —àmbit catalanoparlant dens, malgrat el seu «bilingüisme» territo­rial— hi ha una sistemàtica marginació del  català. I hi ha l'empresa privada. L'empresa privada, que va a fer diners, no adoptarà el  català fins que el  català no siga lucratiu en la publicitat. Igual que el cine. I igual que tot. És el «sistema».
L'anomenat «Estado de las autonomías», que seria l’ac­tual, tampoc no es mostrarà gaire disposat a cedir en matèria d'idioma. I ho hem d'entendre. Al cap i a la fi, entorn del castellà, hi ha massa interessos creats perquè gosen fer moltes concessions, ni que volguessen, que no voldran. El restabliment del  català en uns mínims graus d'oficialitat implicaria serioses ruptures en tots els escalafons burocràtics —des dels mestres d'escola a l'administració de justícia, passant per mil oficines—, i això no ho consentiran sense infinites resistències. Mane qui mane, per descomptat. Una «autonomia» per a Obres Públiques o per a Sanitat —seria una descentralització— potser s'animaran a atorgar-la, i encara amb parsimò­nia. Pel que fa a la llengua, seran tan restrictius com podran. Ja que val més una mica que no res, i hem d'acceptar les coses com vénen. No ens hi hauríem de resignar, però.
Joan Fuster . O ARA O MAI. 1981, dins Pamflets polítics, 1985, Empúries, pàgs.127- 130.